Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 23 de desembre de 2010

JO HE APRÈS...

Cada seixanta segons que passem molestos o enfadats, és un minut perdut de felicitat que mai no torna. La vida és curta. Trenca les normes, perdona ràpidament, besa lentament, estima de veritat, riu incontrolablement i mai et penedeixis de res d'allò que et va fer somriure. La vida pot no ser la festa que esperàvem, però mentre estem aquí ens toca ballar.

Jo he après que ningú és perfecte... fins que t'enamores.
He après que la vida és dura.... però jo ho sóc més!
He après que les oportunitats no es perden mai... les que tu deixes escapar les aprofita un altre.
He après que hauria d'utilitzar sempre bones paraules... perquè demà potser me les hauré d'empassar.
He après que un somriure és un mètode econòmic... per millorar el meu aspecte.
He après que cal gaudir del viatge... i no pensar només en l’arribada.
He après que com menys temps malgasto... més coses faig.
He après que quan sembres rancúnia i amargura... la felicitat se'n va a un altre lloc.
He après que no puc escollir com em sento... però sempre puc fer alguna cosa per reconduir els meus sentiments.

OBRIM LES PORTES A LA FELICITAT

dimecres, 22 de desembre de 2010

DEFECTE TRÀGIC

La majoria dels individus tenim un DEFECTE TRÀGIC: és la nostra absoluta capacitat de decidir allò què volem fer i allò què volem ser. Aquest lliure arbitri el duem penjat al coll fins a la fi, com un sogall que ens torna víctimes de tots els nostres automatismes, de totes les nostres decissions, i que acaba convertint-se en la nostra pròpia presó: una presó que és conseqüència de gaudir de la llibertat de ser com som.









(Fotocomposició: Barbara Kruger)

Phil Collins - In The Air Tonight (Official Video)

dimarts, 21 de desembre de 2010

PER LEGITIMAR LA INCOMPETÈNCIA

2'16 h.
Vull dormir. Tinc ganes de dormir, però en sóc incapaç. No sé si és pel cansament físic i mental o pel desassossec que sento, però tant és. He perdut la il·lusió de cantar. Suposo que el principal responsable en sóc jo mateix, en arribar un punt que he volgut anar més enllà del que em resulta possible segons els meus coneixements, junt amb l'actitud desidiosa i mediocre d'alguns dels meus companys i la intransigència d'algun dels meus mestres. La veritat és que tot això m'ha creat un col·lapse físic i emocional que ha repercutit en la meva actitud oberta i optimista que sol ser l'habitual en mi.
3'54 h.
Em llevo per beure i anar al bany i el meu cervell continua girant sobre el mateix tema. No és fàcil alliberar-se'n. No és fàcil aturar aquest moviment continu dels discs del meu cervell. Per això escric: per posar-ho en paraules abans que em provoqui un vessament sanguini. Ara per ara no sóc capaç de continuar creient en allò que creia fins ara, ni de creure en un aprenentatge, que segurament existeix, però que jo no sé trobar. Estic intentant racionalitzar què hi pot haver de positiu en tot això, i suposo que ho trobaré tard o d'hora. Mentre no ho hagi trobat no em veig capaç ni animat per continuar cantant.
6'07 h.
Finalment, crec que he dormit una estona, però m'he despertat de nou amb una sensació de vergonya que m'humiteja tota la pell del front. Estic avergonyit d'una actuació lamentable que em tira per terra qualsevol il·lusió. Potser em castigo massa severament... I, per acabar-ho d'adobar, em semblen insuportables els comentaris de felicitació d'algunes persones mentre, en el meu interior, continua roncant aquesta sensació de vergonya de la que sóc incapaç d'alliberar-me. Escric amb llàgrimes als ulls i sé que aquest insomni, demà (parlo del demà temporal i del metafòric) em passarà factura.

dimecres, 17 de novembre de 2010

BIOGRAFIA

Si después de yo morir quisieran escribir mi biografía
no hay nada más sencillo.
Tiene sólo dos fechas
la de mi nacimiento y la de mi muerte.
Entre una y otra todos los días son míos.





(Fernando Pessoa/Alberto Caeiro, Poemas Inconjuntos. Escrito entre 1913-15.)

dimarts, 16 de novembre de 2010

dilluns, 15 de novembre de 2010

11 DE NOVIEMBRE

Apagar la radio del coche.
Una llamada.
Leer el periódico por primera vez.
Un autodefinido.
Tomar un café.
Un reencuentro.
Un viejo amigo.
Uno nuevo.
Una nueva canción de tu MP4.
Leer el periódico de nuevo.
Un agua... nada más, gracias.
Dejar el billete a mano.
Jugar al tetris otra vez después de tanto tiempo.
Pasar revista a tu vida, a tu ocio...
Siempre quedan horas muertas antes de las salidas de los trenes.

divendres, 12 de novembre de 2010

El poeta murió al amanecer

Sin un céntimo, solo, tal como vino al mundo,
murió al fin en la plaza frente a la inquieta feria.
Velaron el cadáver del dulce vagabundo
dos musas: la esperanza y la miseria.
Fue un poeta completo de su vida y su obra,
escribió versos casi celestes, casi mágicos,
de invención verdadera
y como hombre de su tiempo que era
también ardientes cantos y poemas civiles
de esquinas y banderas.


Algunos, los más viejos, lo negaron de entrada.
Algunos, los más jóvenes, lo negaron después.
Hoy irán a su entierro cuatro buenos amigos,
los parroquianos del Café,
los artistas del circo ambulante,
unos cuantos obreros,
un antiguo editor,
una hermosa mujer
y mañana, mañana,
florecerá la tierra que caiga sobre él.


Deja muy pocas cosas, libros, un Heine, un Whitman,
un Quevedo, un Darío, un Rimbaud, un Baudelaire,
un Schiller, un Bertrand, un Becquer, un Machado,
versos de un ser querido que se fue antes que él,
muchas cuentas impagas, un mapa, una veleta
y una antigua fragata dentro de una botella.
Los que le vieron dicen que murió como un niño.
Para él fue la muerte como el último asombro:
tenía una estrella muerta sobre el pecho vencido,
y un pájaro en el hombro."

"- YO CONOZCO UNA CALLE
QUE HAY EN CUALQUIER CIUDAD
UNA CALLE QUE NADIE
CONOCE NI TRANSITA
SOLO YO VOY POR ELLA
CON MI DOLOR DESNUDO
SOLO CON EL RECUERDO
DE UNA MUJER QUERIDA
ESTÁ EN UN PUERTO.
- ¿UN PUERTO?
YO HE CONOCIDO UN PUERTO.

- DECIR "YO HE CONOCIDO"
ES DECIR: ALGO HA MUERTO."

(Raúl González Tuñón.

Buenos Aires 1905-1974)

dimecres, 10 de novembre de 2010

dilluns, 8 de novembre de 2010

¿Quién es el público y dónde se le encuentra?

Yo vengo a ser lo que se llama en el mundo un buen hombre, un infeliz, un pobrecillo, como ya se echará de ver en mis escritos; no tengo más defecto, o llámese sobra si se quiere, que hablar mucho, las más veces sin que nadie me pregunte mi opinión; váyase porque otros tienen el de no hablar nada, aunque se les pregunte la suya. Entremétome en todas partes como un pobrecito, y formo mi opinión y la digo, venga o no al caso, como un pobrecito. Dada esta primera idea de mi carácter pueril e inocentón, nadie extrañará que me halle hoy en mi bufete con gana de hablar, y sin saber qué decir; empeñado en escribir para el público, y sin saber quién es el público. Esta idea, pues, que me ocurre al sentir tal comezón de escribir será el objeto de mi primer artículo. Efectivamente, antes de dedicarle nuestras vigilias y tareas quisiéramos saber con quién nos las habemos.
Esa voz «público», que todos traen en boca, siempre en apoyo de sus opiniones, ese comodín de todos los partidos, de todos los pareceres, ¿es una palabra vana de sentido, o es un ente real y efectivo? Según lo mucho que se habla de él, según el papelón que hace en el mundo, según los epítetos que se le prodigan y las consideraciones que se le guardan, parece que debe de ser alguien. El público es «ilustrado», el público es «indulgente», el público es «imparcial», el público es «respetable»: no hay duda, pues, en que existe el público. En este supuesto, «¿quién es el público y dónde se le encuentra?»
(Mariano José de Larra)

dimarts, 2 de novembre de 2010

LAS CADENAS

Deseé amarlo todo y ahora soy desgraciado,
porque he multiplicado las causas de mis penas.
Innumerables lazos sutiles y dolorosos
unen mi alma a las cosas en todo el universo.

Todo me atrae al mismo tiempo
y con igual atractivo: lo cierto, por sus resplandores,
y lo desconocido por sus velos.
Un estremecido trazo de oro une mi corazón al sol,
y largos hilos de seda lo enlazan con las estrellas.

La armonía me encadena al aire melodioso,
la suavidad del terciopelo a las rosas que acaricio.
He hecho de una sonrisa cadena de mis ojos,
y de un beso cadena de mi boca.

Mi vida pende de esos frágiles lazos,
y estoy cautivo de los mil seres que amo.
A la menor sacudida que un soplo les imprime,
siento que se desgarra algo de mí mismo.


























Sully PRUDHOME - París 1839

dijous, 28 d’octubre de 2010

RESISTÈNCIA I RIURECRÀCIA (MANUEL MOLINS)

En El Público de García Lorca es fa una divisió entre el teatre sobre l'arena i el teatre sota l'arena. El primer és un teatre convencional, potser inevitable i necessari, però adequat a les expectatives i exigències d'un públic burgès i petitburgès que considera les activitats artístiques com a manifestacions socials on lluir roba, poder, perdanteria o enginy. Un públic clarament reticent a prendre l'art com a compromís i vivència íntims. Per contra, el teatre sota l'arena és com un riu secret, una mena de mar invisible i vivificant que banya tots aquells, públics i creatius, que tenen l'aspiració d'esdevenir poetes en la festa compartida de la creació d'un món divers i diferent. El teatre sobre l'arena actua de dalt cap avall i és el teatre de la programació política i empresarial interessada, mentre que el teatre sota l'arena va de baix cap amunt i és el teatre dels qui, sense exhibicionismes imbècils, tracten de fer-se a si mateixos i en col·lectivitat com a membres crítics i exigents. El teatre sobre l'arena ens mostra i planifica el que li convé al poder o al negoci, i el teatre sota l'artena tracta d'obrir noves portes i camnis en l'expressió i reconeixement del sentiment, l'ètica i la sensibilitat... Això no obstant, la contraposició no pot ser absoluta.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

NO TE RINDAS - MARIO BENEDETTI

No te rindas, aún estás a tiempo
de alcanzar y comenzar de nuevo,
aceptar tus sombras,
enterrar tus miedos,
liberar el lastre,
retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
continuar el viaje,
perseguir tus sueños,
destrabar el tiempo,
correr los escombros,
y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda,
y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma
aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
porque lo has querido y porque te quiero
porque existe el vino y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
abrir las puertas,
quitar los cerrojos,
abandonar las murallas que te protegieron,
vivir la vida y aceptar el reto,
recuperar la risa,
ensayar un canto,
bajar la guardia y extender las manos
desplegar las alas
e intentar de nuevo,

Celebrar la vida y retomar los cielos.
no te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se ponga y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños
porque cada día es un comienzo nuevo,
porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estás solo, porque yo te quiero.

H2O

Sóc aigua ! Segons les enciclopèdies (reals i virtuals) fins a un 70 % aprox. Però no sóc jo sol: totes les dones i els homes ho som, això vol dir que estic acompanyat per altres recipients aquífers... formats per percentatges similars d'aigua.
El problema, ja ho he descobert, és que si m'hagués de comparar amb algun tipus d'aigua, diria que jo sóc aigua torrencial, brava... i en determinats moments de la meva vida em converteixo en una riada, en unes catarates que ningú es capaç d'aturar i en les que no tothom està disposat a navegar...
Crec que la gent oblida que tots som aigua, i que amb el pas del temps sofrim lleus modificacions però desprès ens tornem a trobar i a ajuntar, sempre hi ha algun llac o algun oceà disposat a portar temps de bonança a les aigües braves.

És molt important deixar que aquesta aigua flueixi, cada una al seu ritme: hi ha rierols plàcids i relaxants, mars agitades, però també hi ha aigües estancades que acaben fent pudor durant un temps, fins que s'evaporen, deixen un munt de fems que adoben la terra i després tornen convertides en aigua de pluja que genera tormentes, inundacions, i riades, i catarates amb aigües braves que s'emporten moltes coses pel davant...

Crec que cada un dels moments de la meva vida els podria identificar amb alguns dels estats de l'aigua fins a crear metàfores poètiques precioses, però no ho faré, perquè com diu el refrany, l'aigua que ha passat ja no fa rodar els molins !

dimarts, 19 d’octubre de 2010

MON PETIT X-FILE

És sorprenent (i acollonidor també) com, algunes vegades, hi ha parts del nostre cos que sembla que tinguin vida pròpia (i no parlo de la polla, com podria ser lo habitual).

Em refereixo als meus dits, i més concretament a la part que comprenen la segona i la tercera falange. Com si tinguessin vida pròpia, una energia que mai havia experimentat abans, els meus dits han seguit una geografia que ja havien explorat molts cops, però aquesta vegada tenien una força pròpia, com a punt d'explotar per dintre a causa de petites cristal·litzacions salines, i com si tota la resta del meu cos (polla inclosa) hagués deixat d'existir o estigués inert, i només existís per a mi aquesta geografia que tant estimo i que m'atreu com un imant, per recórrer-la només posant un dit rere l'altre i arrossegant-los lleument com si estiguéssin llaurant un territori verge... (ara l'Oriol diria "i al final, res!...em vaig despertar" però ningú es desperta quan encara no s'ha adormit)
No em digueu que no és com un expedient X?

dijous, 23 de setembre de 2010

NOMÉS SÓC UN IGNORANT

Un dia vaig descobrir que era un ignorant.
Voldria pensar que només sóc un ignorant que ha pretés dedicar-se a ensenyar la seva ignorància a altres persones que són igual d'ignorants que jo.
Vull dir que, només amb aquesta premisa, podem compartir espais d'ignorància lliures per poder començar a comunicar-nos i crear.
Entenc que aquests espais no estan reservats per a aquells amos del coneixement que ja saben tot allò que volien i que no volen compartir-ho.
En els processos d'elecció (lliures) de l'aprenentatge de la ignorància, només hi poden trobar la seva capacitat d'expressió aquells que respectin la meva ignorància igual que jo respecto la seva.
Els que dubten és que s'estan convertint !
En què?
En savis en el pitjor dels casos.
En ignorants en el millor!

"Podría parecer que la búsqueda de novedad debería ser el atributo cardinal de nuestra especie inquieta, pero no es así. Los humanos tienden a ser conservadores y se mueven hacia lo familiar...../..... porque los humanos, al menos los humanos adultos, se guían por el conocimiento previamente acumulado en mucha mayor medida que cualquier otra especie. Para decirlo de otra forma, la razón entre el descubrimiento de novo y el cuerpo de conocimiento previamente acumulado es relativamente baja en los humanos adultos si se compara con otras especies. " (Sant Google )

dilluns, 13 de setembre de 2010

VERSIÓ 2010

Fosc que em talla la cara.
Plou. I se'm claven a la pell
les gotes
d'aigua
com sagetes de gel.
Els meus ulls encara fan més fosca la foscor,
i la por em fa caminar amb temor,
un peu rera un altre,
tement un precipici que no esdevindrà si la direcció és la correcta.
Un moment que obri els ulls
i veuré les pedres que també em nafren els peus...
camino qui sap on, qui sap per què...
camino d'esperit.
Camino.
Fins a tu.

(Setembre 2010)

VERSIÓ 1987

Caminava contra l'aire
com un ocell sense rumb,
pas rera pas, sense veure-hi
no obria ni els ulls.
El cap en direcció a la sorra
no volent parlar amb ningú,
tenia por i esperava...
t'esperava a tu.

EN BREU... DUES VERSIONS D'UN DELS MEUS PRIMERS POEMES D'AMOR !!!!

dijous, 9 de setembre de 2010

MANIFEST FUNDACIONAL DE L’ AEIT (Asamblea d’Estudiants de l'Institut del Teatre)

El present manifest té la intenció d’ésser el document constitutiu de l’Assemblea d’Estudiants de l’Institut del Teatre, com a força aglutinadora de tota la comunitat d’alumnes amb una intenció marcadament activa, reactiva, reflexiva i creativa. Aquesta no és una iniciativa particular, sinó una acció global de bona part dels i les estudiants de l’IT en els seus diferents graus (llicenciatura i màster), centres (Terrassa i Barcelona) i escoles (ESAD, ESTAE, CSD i EESA/CPD), especialitats i nivells, que han decidit organitzar-se de forma assembleària i amb actitud crítica i combativa.
Tenim vocació d’esdevenir un espai unitari, de representació i de diàleg, on tot l’estudiantat de l’IT se senti partícip i pugui fer sentir la seva veu. Hem decidit reunir-nos, presentar-nos i, per primera vegada, establir un debat obert que condueixi a fer públiques les nostres problemàtiques, intercanviar els nostres anhels, i cercar solucions comunes als problemes comuns.
L’alumnat de l’Institut del Teatre vol tenir alguna cosa a dir i a fer en el funcionament ordinari i extraordinari dels nostres centres d’ensenyament, ja que entenem que som els principals damnificats i/o beneficiats de tot el que ateny l’Institut.
Naixem amb la voluntat de ser una plataforma de propostes per tal de generar activitats complementàries a la nostra formació artística. Així doncs, ens enfrontarem a tots els problemes que no ho fan possible.
Estem en contra de la producció industrial de l’art que promou el sistema d’ensenyament de l’Institut del Teatre. Entenem que l’IT no s’ha de vendre a un sistema que genera productes seriats, on les investigacions profundes tan sols poden existir com a esbossos poc treballats, a causa del mal repartiment dels recursos i d’un interès macropolític per tal de reduir el poder de la cultura, la qual cosa relega el temps i les condicions de producció al mínim possible. La institució de la qual formem part no ha de treballar segons la lògica d’aquest mínim possible quan té l’oportunitat de convertir-se en un espai real d’experimentació i desenvolupament de l’art escènic.
L’Institut del Teatre no pot legitimar la situació actual del teatre a Catalunya i ha de garantir la formació de professionals del servei públic que ha de ser la cultura, el qual no s’ha de regir pels paràmetres de l’oferta i la demanda, que no fan altra cosa que ocultar uns interessos exuberants i maniqueus.
En un panorama en el qual es fa necessari que l’artista creï la necessitat del seu propi treball, no podem caure en la complaença d’una massa poc crítica, morta d’individualitat i cega de desig: no podem perpetuar la seva existència ni negar la seva força.

Per tot això i més, fem les següents declaracions programàtiques:
Volem qualitat. L’Institut del Teatre s’ha de comprometre activament, començant per l’alumnat i acabant pel professorat, a assolir un nivell d’ensenyament òptim. El conformisme i la mediocritat no han de tenir mai cabuda entre les seves parets. Aquest compromís passa per una millora del sistema docent, renovant el pla d’estudis i sotmetent el professorat a un procés de reciclatge i d’avaluació continus, per una millor gestió de l’espai i de les infraestructures i per una voluntat explícitament creativa, al marge de les estrictes premisses de productivitat i d’integració en el mercat laboral.
Volem treball interdisciplinari i cultura de grup. Un centre de creació artística no pot compartimentar el coneixement. Tenim el dret i el deure de formar-nos com a artistes integrals, tot i respectant la lliure elecció d’especialitats, formant-nos en un marc de treball interdisciplinari que sigui propici a una experimentació i a una contaminació permanent. Igualment, reclamem una major presència del treball en grup i de la creació col·lectiva, únics antídots eficients per rompre qualsevol barrera d’aïllament creatiu i d’estretor de mires.
Volem una major descentralització burocràtica per garantir l’autonomia de cada un dels centres, sense que això impliqui cap tipus de descoordinació.
Volem uns edificis amb vida. Cal lluitar contra la fredor asèptica i industrial de les parets de l’Institut, per fer del nostre lloc d’estudis un espai acollidor i propici a la creació.
Volem transparència i diàleg. La direcció d’una escola no pot limitar-se a emetre decrets als quals l’alumnat no té més remei que adaptar-se. Qualsevol qüestió relacionada amb el pla d’estudis afectarà molt més a les nostres realitats que a les seves.
Per tot això, donem a conèixer que, des d’ara, l’alumnat de l’Institut del Teatre existeix com a unió de forces i amb una sola veu, i declarem l’ com a ens amb tot el dret d’ésser partícip dels processos que es donin als nostres centres.

dimarts, 7 de setembre de 2010

hummmm!



JUAN DE TASIS - Conde de Villamediana






































El que fuere dichoso será amado
y yo en amor no quiero ser dichoso,
teniendo mi desvelo generoso
a dicha ser por vos tan desdichado.

Sólo es servir, servir sin ser premiado;
cerca está de grosero el venturoso;
seguir el bien a todos es forzoso,
yo sólo sigo el bien sin ser forzado.

No he menester ventura para amaros;
amo de vos lo que de vos entiendo,
no lo que espero, porque nada espero;
llévame el conoceros a adoraros;
servir más, por servir, sólo pretendo;
de vos no quiero más que lo que os quiero

(1582-1622)

diumenge, 5 de setembre de 2010

LA VELOCITAT DE VIURE

Les coses de vegades prenen velocitats desenfrenades.

Jo sempre he dit que quan un tren et passa per davant és important pujar-hi i si no t'interessa on porta sempre pots baixar en la següent estació... En aquesta època on tots els trens estan agafant velocitats de vertígen, no podia ser menys el que passa amb la Comunicativa... la velocitat és inesperadament ràpida per a alguns. Cert. El camí que estem fent és tan ràpid que alguna vegada ens fa perdre l'equilibri, ho reconec, però crec que en aquest camí és molt important anar jugant amb la precarietat de l'equilibri, perquè el més interessant és o serà (en la mesura que cada un de nosaltres vulgui, que ningú ens obliga a pujar als trens) desafiar continuament el repte de viure aquesta experiència teatral.

dijous, 2 de setembre de 2010

VIATGE EN EL TEMPS

Ahir a la tarda vaig assistir a un moment inoblidable!
Si ja és meravellós compartir un cafè i una xerradeta amb amics, ahir va ser un dia per enregistrar en la memòria. M'explico, desprès d'enraonar una estoneta sobre ideologia, fundacions, llibres (gràcies per la dedicatòria), de la nostra feina, de projectes de futur... la Carme i el Ramon, em sorprenen amb una cosa que mai no havia sentit però que crec que ja mai més podré oblidar.
Em deixen sentir un disc en un gramòfon, una autèntica meravella, que devia causar sensació al bar on va estar durant molt de temps, abans de ser testimoni de les penúries de la guerra civil, perquè -com diu la Carme- el padrí del seu pare el va dur a l'esquena durant tota la guerra.



Jo havia pensat que era un estri que servia per fer bonic, però en veure el procés que s'ha de seguir per posar-lo en marxa... escollir una agulla d'una capseta que sembla un petit tresor (i que només serveix per una sola reproducció)

+

















Inmediatament després s'insereixen el mecanisme en el gramòfon, es neteja acuradament el disc, li donen corda a l'aparell i comença a sonar una peça magnifica del baríton català Emilio Sagi Barba que va nèixer el 1876...
La peça era molt heroica, era la romança de la sarsuela "El Huésped del Sevillano" del Maestro Guerrero, la que diu allò de: "Fiel espada triunfadora que ahora brillas en mi ma-a-no..." i que us poso...



El so magnific i transportador !!! Amb l'afegit del soroll del solc del disc mentre l'agulla passava per damunt del pols de tants anys.
No us podeu imaginar com els mecanismes del meu cervell van començar a elaborar imatges de temps passats, de com aquell baríton devia enregistrar la peça, de padrins i padrines que podien tenir accés a la música "culta" en un petit poble de la província de Lleida, de lo mudats que es devien posar per anar a ballar al so del gramòfon al cafè dels repadrins de la Carme.
Bé, un autèntic viatge en el temps.
Gràcies Carme i Ramon per fer-me partícep d'aquesta meravella !!!!

dimecres, 1 de setembre de 2010

dilluns, 30 d’agost de 2010

L'IMPULS I LA REACCIÓ

La nostra vida en comunitat (igual que el teatre) és un incomptable devenir d'impulsos i re-accions, cada acció genera un impuls que genera una reacció, que en convertir-se en acció genera un nou impuls generador o provocador d'una reacció. I així fins a l'infinit.
Però la causa de la darrera de les nostres accions no podem buscar-la molt enrere en el temps, perquè si apliquessim el principi jurídic de que "Causa causae causa causati" (la causa de la causa és la causa del mal causat) seríem fins i tot responsables d'haver nascut i ens submergiríem en un estat permanent de culpa.
Però això és el que som: una suma de tots les nostres accions-impulsos-reaccions, que a mesura que evolucionem van canviant de rumb, igual que totes les persones anem canviant d'idea a mesura que ens anem fent més grans i més sàvies, a mesura que ens anem fent preguntes, per a moltes de les quals mai no trobarem resposta.

divendres, 27 d’agost de 2010

AVUI ESTIC ESCATOLÒGIC !!!

Ahir vaig veure la Carmen Lomana en un programa infame que es diu LAS JOYAS DE LA CORONA declarant que "al servicio hay que tratarlo bien porque nos cuidan y hacen que seamos felices".
Un altre programa "merda" que condueix el Jordi Gonsáles on intenten transformar en persones amb classe "a l'estil dels col·laboradors" a joves que en teoria no en tenen. La directora és la mencionada amb anterioritat, que va declarar que havia rigut molt en sentir una de les noies que deia: "hoy estoy toda perraca" per significar que se sentia libidinosa i va decidir - la mateixa Carmen- que ho diria a les seves amigues.
Independentment de que la Lomana sigui una perraca o el que sigui... i com que no podem fer desapareixer la Corona, ni les seves "joies" perquè la guillotina està prohibida, a tots aquests espècimens ens els hem d'imaginar CAGANT, llavors, de sobte, tot el seu pretés glamour se'n va al traste... I si no imagineu-vos la Isabel Preysler cagant, -ella que tenia tants quartos de bany- i se us acabarà la idea de ser una de les més elegants d'espanya... i encara més si us la imagineu cagant ferreros rochers i oferint-los als seus convidats, endreçadets en una piràmide...
Això segur que fa caure dels pedestals a tots aquests individus que es creuen superiors (Jordi Gonsáles inclós)...
Tot i que -entenguem-nos bé- jo adoro la Isabel, i ella és tan fina que segurament ja cagaria les dites boletes embolicades en paper daurat !!!!

dimecres, 25 d’agost de 2010

LE TEMPS DES GITANS d'Emir Kusturica



Com m'hauria agradat poder veure aquesta obra, em sembla una posada en escena magnífica... !  En fi, no es pot estar a tot arreu en tot moment...

dimarts, 24 d’agost de 2010

"YO CREO QUE NO SOY CONSCIENTE DE LA VERDADERA BELLEZA DE LAS COSAS" David dixit (21-08-10)

dilluns, 23 d’agost de 2010

Trenta-sis minuts


Creure en Déu tampoc serveix de res
Trenta sis minuts
Tres germans i dues germanes
Una senyora compra un tanc de joguina a un nen petit
a la botiga dels caramels
La noia que ven els caramels en té un a la boca
Té un caramel a la boca
i se’l passa d’un costat a l’altre llepant-lo amb cara de plaer
però el nen petit no vol caramels vol un tanc
La senyora li compra el tanc
i seuen a la cadira que hi ha al meu costat
Les meves germanes sí que volien caramels
els agraden els caramels
llepar-los una bona estona amb cara de plaer
El meu germà més gran no va tornar a aparèixer
El nen de la cadira del costat juga amb el tanc
segurament no ha vist mai cap tanc de debò
La senyora que deu ser la seva avia l’està cridant una vegada i una altra Penso en la meva avia a la que mai no vaig conèixer
Un noi entra al lavabo
És com jo
i deu ser més o menys de la meva edat
Pocs minuts després entra al seu darrera un home més gran
Llum verda
Un home gran que té la fesomia d’una dona vella entra al lavabo
No han passat ni tres minuts
Trenta-tres minuts
Llum verda
La senyora s’ha hagut d’aixecar a buscar al nen del tanc
que ara diu que vol volar
Passen dos homes amb pistoles
que miren la revista que tinc a les mans
Encerto ser una altra paraula de cinc lletres
ESTAR
Aquesta sí sé el que vol dir
Cada cop m’he de concentrar més en les paraules
Em costa
Suo però no fa calor
Suor fred
Trenta minuts mitja hora o falta poc
Senyors passatgers del vol tres-cents vint-i-dos amb destinació Londres
embarquin per la porta catorze
No hi he estat mai a Londres
No hi aniré a Londres
Una parella asseguts al meu davant no paren de morrejar-se
Es llepen
Ella el llepa a ell i ell la llepa a ella amb cara de plaer
Es com si tinguessin un caramel de la botiga
que es passen de la boca de l’un a la boca de l’altre
Una parella noi i noia joves deuen tenir la meva edat
Porten una motxilla com la meva i la del meu germà més gran
I segur que tampoc van a Londres
Perquè no s’han mogut en sentir la veu amplificada
No hi van
No hi aniran
El meu germà gran no hi va anar mai a Londres
Vint i cinc minuts
Arriba un taxi el veig a través del vidre de les portes de vidre
No en surt ningú.
Llum verda
El noi surt del lavabo
Llum verda
El nen del tanc li passa pel davant perseguit per la seva àvia
Sempre hi ha algú que persegueix a algú
El meu germà més gran
Mai va perseguir ningú
Mai va llepar ningú
Desprès surt l’home amb la fesomia de dona vella
fa cara de content
ESTAR content
Segur que li ha fet una mamada sense que ho veiessin els policies
Una llepada
Un caramel d’un costat a l’altre de la boca
Es bonica la sincronització
el ball de gent que persegueix a l’altra gent
el nen del tanc passa pel davant del noi del lavabo que passa pel davant de l’avia que passa pel davant de l’home de la mamada mentre els dos joves del meu davant no paren de llepar-se
Dansa popular brasilera una paraula de cinc lletres SAMBA
És bonica la sincronització
La parella de la motxilla no s’han adonat de res
perquè no paren de llepar-se
Llum verda
Quinze minuts ara catorze
Un forat de motllura metàl•lica comença a vomitar gent
que s’abraça a tota l’altra gent que estaven esperant amb cara de plaer
SAMBA Gent sense nom sense identitat que s’abracen
Uns minuts desprès comencen a apagar-se les llums verdes
Jo també sento que tinc ganes de vomitar
com la porta de la motllura metàl•lica em venen arcades
La mamada espermatozous que mai seran un nen perseguit per la seva àvia potser també li ha provocat arcades a l‘home amb fesomia de dona vella
El nen del tanc perseguit per l’àvia
està disparant als policies sense nom sense identitat
ESTAR disparant
El meu germà més gran es un bon nen
i segur que els seus pares se l’estimen
encara que el deixin amb l’àvia deu minuts
Deu minuts
Com deuen ser les arcades de policia
Segur que vomiten com tothom
Segur que també fan mamades
ESTAR Segur
No mengen caramels ni fan llepades mengen xiclets
De sobte s’aixequen el noi i la noia sense nom sense identitat
i el nen del tanc canvia el seu objectiu ara els dispara a ells
Riuen
Considerar paraula de set lletres la miro a les solucions MEDITAR
Mai l’havia sentit abans
Moltes de les paraules que surten mai les havia sentit abans i les busco a les solucions
Busco una solució i la trobo
Cinc minuts
El nen del tanc creu que és un joc divertit disparar amb un tanc
Perquè li van comprar un tanc
El meu germà més gran mai va tenir un tanc
Les meves germanes mai van tenir caramels per llepar
Ara l‘home amb fesomia de dona vella
s’asseu al meu davant
ESTAR amb cara de plaer
Està considerant un altre caramel per llepar
Considerar MEDITAR
El nen del tanc creu que és divertit el tanc
Però el tanc és petit
Més petit que el nen petit
Mai ha vist un tanc més gran
que el meu germà més gran
Llums verdes que s’encenen
Llums verdes que s’apaguen
SAMBA
Creu que és divertit
Setze quinze catorze
Considerar creure us farà lliures
Sense nom sense identitat
Creure no és la solució
Nou vuit set
MEDITAR creure en Déu tampoc serveix de res
Tampoc Déu és la solució
Quatre tres dos
Llum verda
Déu és mort i jo també.

(Fosc)

Jaume Belló-Maig 2007

divendres, 20 d’agost de 2010

CREC QUE HA ESTAT UN BON COMIAT !

"NO TE DETENGAS" - WALT WHITMAN (Fragment)

Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.

Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tu puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
"Emito mis alaridos por los techos de este mundo",
dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.

divendres, 13 d’agost de 2010

LA FELICITAT ÉS...?

Què és la Felicitat ?
Hi ha tanta gent que no sap definir-la, tanta gent que la defineixen com l'absència de pors o de dolors...
Què és per vosaltres la felicitat?
...
...
Probablement varia amb el pas del temps.
Per mí, avui (no sé si demà serà una altra cosa) la felicitat és compartir estones boniques i tranquil·les amb les persones que estimo.
La felicitat és arribar tard a dir "t'estimo" però fer-ho amb el cor obert... com quan arribes tard a l'andana de l'estació però estàs tranquil perquè ja saps que d'aquí poc arriba un altre tren i que tu no et quedaràs sense billet.

S'HAN ACABAT LES INDECISSIONS...

dimarts, 10 d’agost de 2010

INSECTOS MUERTOS - GRÀCIES MARTA !!!!

Adjunto aquí un tros de l'article de la Maruja Torres que va sortir al dominical del país del 08/08/2010

" (...)
Mosquitas y mosquitos los ha habido, los hay y los habrá, y causan un sufrimiento indecible en las personas de carácter sincero y fondo noble. En algunos casos, a estos especímenes aparentemente inofensivos los psiquiatras los llaman pasivos-reactivos. La voz popular tiene frases hechas que se les pueden aplicar: “Parece que nunca haya roto un plato” y “A Dios rogando y con el mazo dando”. “Aquest té cops amagats”, decimos en catalán.
Existe el insecto muerto (de cualquier sexo) que se cuelga de la vida de una como si fuera un corcho y que, cuando adivina cuál es tu flotador, lo pincha y espera a ver cómo te hundes. Esta es la clase de bicho más dañino, porque es el más miserable. No intenta hundirnos por autodefensa, que este sería solo un medio bicho, o un desinformado. Tampoco lo hace para divertirse, en cuyo caso estaríamos refiriéndonos a un, o una, capullo. Del mismo modo, el insecto muerto que nos desarbola para presumir de lo listo que es se coloca, al hacerlo, en evidencia. Pero el malo-malo, ese que nos da donde más nos duele y nos duele más porque no lo esperábamos, puede hacerlo por tres debilidades cardinales que me parecen muy significativas.
1- En primer lugar, la envidia y el deseo de ocupar el lugar del otro. Recuerden Eva al desnudo. Entre otras muchas cualidades, esa peli tuvo el mérito de institucionalizar el personaje del bicho pérfido pero talentoso que deliberadamente mata a quien se sienta en la silla que desea para sí.
2- En segundo lugar, el mero placer. Hay gente, ustedes lo saben también, que disfruta haciendo daño. Les enseñas una foto y lo primero que te dicen es que te tendrías que blanquear los dientes, o no, mejor cambiarte la dentadura entera. Si adelgazas, no te felicitan: fingen preocupación y te preguntan si tienes cáncer.
Hay que ponerse a salvo de insectos como esos, que parecen muertos y sin embargo pican y llevan veneno dentro.
3- Pero existe un tercer bicho todavía peor, porque a este aún se le notan menos las intenciones. El tercer bicho es aquel que solo cuando te ha pisado el cráneo siente que camina un poco más seguro. El camino en la vida de muchos hombres y no pocas mujeres de poco mérito se halla empedrado con los cráneos de personas que valían más. Cuando un mediocre hunde su bota en el cráneo de alguien muy superior a él (o ella; ya puestos, o ello), bien sea un colega, un compañero de trabajo, un amigo o un amante, su paso se vuelve más airoso. Lo malo de los anodinos y de quienes les aguantamos es que necesitan pisar a menudo, de lo contrario quedarían muy pronto al descubierto.
Esa gentuza nos hace sufrir, y no hablo solo al pedazo de torta que nos llevamos al despertar. A mí me hace daño que esas alimañas ayuden a consolidarse el sentimiento pútrido del que les hablaba al principio. Ver cómo muchos insectos muertos que han fastidiado a gente respetable se van de rositas: eso sí que es un espectáculo dantesco. "


Au a pensar si coneixem persones d'algun dels 3 tipus !

dilluns, 9 d’agost de 2010

COLDBIER


Barcelona, dues hores i deu minuts de la matinada del dissabte set d'Agost de dos-mil deu, després de sortir de la celebració de l'Aniversari de la Sandra i de donar un tomb en un bar infestat de gent... Estem de peu davant d'un museu nocturn, amb uns amics i unes amigues... decidint que volem fer amb la nostra nit, continuem caminant en la millor companyia, i descobreixo tantes coses... l'amistat de gent que no coneixia, que a barcelona s'hi està bé de nit, la felicitat més absoluta... i el "secreto de los Paquis", cosa que no és pot explicar si no s'ha vist, perquè deixaria de ser secreta. Només dir que, un altre cop, la ciutat em sorprén, m'enamora i em fa riure, i em torna a prevenir del consum de "coldbier" de dubtosa provinença, que no estigui comprada en un supermercat o en un bar. I és que el secreto de los paquis és ben bèstia, oi David ?

dimarts, 3 d’agost de 2010

ÈPOCA DE CANVIS

Enguany, ha estat un bon any per mi, estic content... fins i tot molt feliç si és que puc dir-ho així; però comença una època de canvis... Me n'adono que hi ha coses que han canviat en el meu entorn, però sobretot dintre meu... Ja no percebo les coses de la mateixa manera, tinc la sensació d'haver començat a tocar sostre (laboralement parlant), i sé que només els nous camins que segueixi a partir d'ara em procuraran emocions tan fortes com quan em vai començar a dedicar al món del teatre.
Ja m'he construït un nom dins d'aquest món, a base d'esforços, hores de dedicació i professionalitat (encara que hi hagi gent que no estiguin disposats a reconeixer-ho) I per això crec que em mereixo una recompensa que em prendre segurament en acabar l'estiu... Encara no puc dir res, perquè cal acabar de lligar coses, però si tot va bé... canviaran moltes coses a partir d'ara ! Excepte els meus amics i amigues de l'ànima.

dilluns, 2 d’agost de 2010

I ARA A OBRIR DE NOU EL CONSULTORI SEXOLÒGICO-SENTIMENTAL

On un haurà de ser el seu propi pacient !!!!

EL DOCTOR ALF TORNA DE VACANCES

Després d'un temps sense treure el cap per aquí, em torno a deixar veure per fer un comentari sobre el taller del Cap de Setmana de LA COMUNICATIVA CTO.
De nou, la sensació de participar en un taller de teatre (que de tant intents podríem dir que s'acosta a la teràpia) em fa descobrir noves coses sobre mi i sobre la gent que hi participa: descobrir, sobretot, que no estem sols i que de vegades la gent tenim cares que no ensenyem a tothom, però que formen part de nosaltres com els colors de l'arc de Sant Martí. Recomano a les persones valentes que, si algun cop poden, facin un d'aquests cursos teatrals, serveixen per enfrontar-se a un mateix... i com diu la Monserrateta acabes completament DESORDENAT, però la tasca de tornar a ordenar-se interiorment és summament gratificant. Gràcies Gus. Gràcies a totes i tots els que hi heu participat, per l'empatia, les paraules adequades, els personatges, les abraçades, els petons, els silencis necessaris...

divendres, 30 de juliol de 2010

NOUS PROJECTES INTERESSANTS

Coordinar ell Taller que conduïrà aquest senyor (Mehdi Idir) crec que serà una de les experiències més atterridores i a l'hora més intenses de la meva vida teatral. Mehdi Idir després de passar pel Servei d’Acció Cultural de l’Ajuntament de París, és el responsable del Servei de Mediació Cultural del Parc et Grande Halle de La Villette de París així com dels programes de residències d’artistes. És Expert en Comunicació i Públics i comptarà amb el recolzament de la Sònia Martínez una altra professional del sector.
Espero aprendre i aprendre i aprendre tot, penso ser com una esponja !!!


Interview Medhi Idir
Cargado por contactvillette. - Descubre más videos creativos.

dimarts, 13 de juliol de 2010

PER LA CANONITZACIÓ DEL POP

Confesso que jo també vaig estar mirant la final del Mundial (bé només el final de la segona part i la pròrroga) !! I és d'una manifesta poca-vergonya que, mentre a l'Àfrica s'estan morint de desnutrició i de SIDA milions de persones, és movilitzi tot el món -pagant sumes astronòmiques- per anar a veure un partit de futbol en aquell país, i ningú parli de la situació extrema del Sud d'Àfrica (inclòs jo mateix, mea culpa).

Clar que a mi no m'agrada el futbol, ni l'entenc, però sí que veig que, durant uns dies, el meu país s'ha paralitzat (lògic, amb tants jugadors del barça en la selecció), però suposo que ha passat el mateix amb la resta de països del món, i és que no ens ha de venir de nou... que ja els ciutadans romans tenien el seu propi PANEM ET CIRCENSES on, si la gent tenia menjar i circ ja es distreien i no pensaven en els seus problemes ni en les seves crisis; tot i que allà no jugaven a futbol sinó que miraven com uns cristians eren devorats per uns lleons, o com uns gladiadors es pegaven fins a la mort (Robben va tenir avantpassats gladiadors?).

Parlant de Cristians, crec que el vaticà s'hauria de plantejar la canonització d'aquest POP (SantPopPaul)... de fet hauria de prendre model dels partits de futbol, perquè conegut és que l'esglèsia s'està quedant sense públic... potser és perquè els capellans també s'estan tornant una mica pops amb això de les acusacions de tocar menors i tal... i ara que hi penso, per què deu ser que en català POP sona gairebé com POPE en anglès que vol dir Pare Sant ?...
De vegades crec que hi ha massa coincidències en el pop... perdó... volia dir en el món.

dimecres, 30 de juny de 2010

dijous, 10 de juny de 2010

EIN MÄDCHEN ODER WEIBCHEN

Pel que veig, estic aprenent, em costa, però estic aprenent, i el fet és que, tot i que els profes em foten molta canya, per mi és com una ànsia de voler superar-me... tot i que encara no entenc molts dels conceptes que m'expliquen, i que estic molt i molt lluny de poder llegir una partitura com s'hauria de fer...

dimecres, 9 de juny de 2010

SENSE PARAULES

Crec que enguany ha estat un bon any pel que fa al meu treball a l'Aula Municipal de Teatre de Lleida. Primer amb l'espectacle sobre Lorca, i després amb el treball que hem fet amb les/els alumnes de Primer curs d'Estudis d'Art Dramàtic i el text de Guimerà...
No tinc paraules per expressar com n'estic de content de la feina que han fet, i això que sempre dic que enraono massa !
Gràcies també a tots els que heu col·laborat, Antonio, Ferran, Mireia, Roser, David...
Espero que en propers anys poguem tornar a trobar grups que treballin amb l'esperit i les ganes que ho ha fet aquest.
Aquí us deixo el cartell que va dissenyar la Iolanda... perquè entengueu el que vull dir.

dilluns, 31 de maig de 2010

DOBLE JORNADA


En aquesta foto hi podeu veure tot el decorat que necessitem amb la companyia "LA COMUNICATIVA" per fer el nostre espectacle "DOBLE JORNADA". Es curiós que hi hagi persones que els costi entendre que tenim un nom de companyia i que tenim un nom d'espectacle que són els que són i que cal respectar-los sempre, igual que a ells els agrada que respectem els seus noms i els seus cognoms. No és tan difícil, o sí?
Arriba un moment que penses que hi ha persones que no mereixen ocupar els llocs que ocupen en les administracions públiques perquè no estan prou preparats !!!!
Diuen que quan sorgeixen imitadors és senyal de que ofereixes un producte de qualitat. Estem feliços per això !!!

dimecres, 12 de maig de 2010

UN BALL PARLAT


No es pot negar. Teníem els pèls de punta en veure els antics balladors a primera fila de la plaça Sant Joan, amb tota la plaça plena, i ells devien sentir una joia similar en veure que una cosa que havien fet ells de joves, 65 anys enrere, tornava a prendre vida damunt d'un escenari. Amb més mitjans... "nosaltres no teníem aquestes espases tan boniques" ens comentava un d'ells mentre ens ensenyava unes fotografies que portava en una carpeta sota el braç com si fos un tresor... la veritat és que ens va donar ànims per afrontar aquest espectacle davant de tanta gent. Felicitats a tots els balladors i balladores que heu fet l'esforç de tirar-lo endavant. Al Xavi per les coreografies espectaculars que ha muntat, i als Aurembiaixos per encetar tot aquest projecte!!! I als músics per acompanyar-nos.
I aquí s'acaba aquest ball
dels moros i dels cristians,
amb un àngel, un diable,
i cobla de tres quartans.

dilluns, 10 de maig de 2010

CRONISTES: LA LLEGENDA


Que guapos!, que joves!, quant d'art!
i quanta alegria quan sents algú que diu:
"Sonen bé, eh ?"
I tu et gires i dius:
"Són amics meus!"
Enhorabona pel disc, i moltes gràcies pel concert, colla!
Sou la hòstia !
I ara, a fer créixer la llegenda !!!!!

UNA SESSIÓ DE CINE


Mireu quina cara de felicitat fan aquesta colla!... I és perquè es veuen al "sini" fent una cosa que va fer feliços a molta gent. Començant per mi. Però mireu com els brillen els ulls, ah no, que és un efecte del flash.

divendres, 7 de maig de 2010

ENHORABONA !


Continuo descobrint coses de mi mateix i d'allò que escriuen els poetes cada cop que treballo amb un grup de persones noves:
- La manera de començar a explicar com s'hauria de llegir la poesia,
- Com poden arribar a ser de diferents les interpretacións que fan dues persones d'un mateix poema,
- El fet de respectar que, per sort, no totes les persones pensem igual,
- Que fer fora les pors i vergonyes és tan fàcil com portar de la mà a algú,
- Que la gent sol perdonar els errors quan es reconeixen,
- I que llegir poesia, quan s'explica una mica, està a l'abast de tothom.
ENHORABONA A TOTES I A TOTS
PER NO TENIR POR DE PUJAR
A UN ESCENARI A LLEGIR
POEMES!!!

dimecres, 28 d’abril de 2010

PARLO MASSA !


A- Hablo demasiado.
B- Yo creo que hablo poco.
A- Hablo demasiado.
B- No soy suficientemente claro.
C- Hablo como una persona normal, ni mucho ni poco.
B- Parezco un mudo.
A- Parezco un loro.
B- ¿Tu crees que hablo poco?
A- ¿Prefieres que me calle?
C- ¿Queréis que hablemos de otra cosa?
(Rodrigo García)

DOS DIES AL DELTA


Mira que fa anys que treballo amb grups i que m'he acostumat a les diferències que existeixen entre cada un d'ells, però quan un any hi ha un grup que esdevé un fracàs absolut i l'any següent el grup amb el que et toca treballar és una meravella, són coses que encara em sorprenen. I és que ens costa, acostumats com estem a aquesta mena de rutines, descobrir aquestes diferències tan sorprenents !
PROXIMAMENT ESTRENA DE LA FILLA DEL MAR DE GUIMERÀ!!!

dilluns, 26 d’abril de 2010

GRÀCIES !


HI HA PROJECTES MERAVELLOSOS QUE OMPLEN LES NOSTRES MENTS, PERÒ MAI VEURAN LA LLUM, A MENYS QUE ENS ARRISQUEM A COMPARTIR-LOS !!!
Espero poder tenir l'oportunitat de donar-vos les gràcies de cop a totes i a tots per aquesta feina que hem fet. Crec que no s'hauria pogut dur a terme sense tota la llibertat, la confiança i el respecte que heu demostrat al meu treball, al vostre i al dels vostres companys, no sé si tothom és conscient de la feinada que hem fet, però la major part del públic així ho ha entès... Gràcies per fer-ho possible!

dimecres, 21 d’abril de 2010

PARTITURAS PARA UN MINUTO DE SILENCIO


Per què deu ser que, de tant en tant, necessito revisar els textos i la vida d'aquest poeta que m'atreuen com imants... fa onze anys vaig posar en escena aquest espectacle amb alumnes de l'IES RONDA a petició del Toni, i amb la inestimable col·laboració de la Rosario Curiel i la Rosa Maria Sánchez (amb les que des de llavors guardo una profunda amistat, enguany la torno a posar en escena i m'adono que l'obra ha evolucionat, o potser he evolucionat jo? o he treballat amb uns actors i actrius que fan de l'obra un espectacle que seria envejat per qualsevol companyia... amb un guitarrista d'excepció, el Jose Sastre, incondicional... i amb la direcció musical de la Marta Gelonch, cantant, músic, mestra i gran companya també... RES NO POT FALLAR!
Només hi trobaré a faltar la Dolors.

divendres, 16 d’abril de 2010

SEVILLA


Després d'uns quants dies, em pregunto que és el que més m'agrada de Sevilla... la gentilesa i amabilitat de la seva gent?... les expressions curioses i salades amb que descriuen les coses?... la fina ironia que els caracteritza?... les corbates que portaven els homes per setmana santa?... Segur que una mica de tot plegat, i els amics que viuen allí i haver compartit processons amb la Marta, i l'olor de tarongina amb que et reben els seus carrers en primavera.

divendres, 2 d’abril de 2010

POESIA FRIGORÍFICA


Aquests dies a Sevilla he gaudit de petits moments poètics a la nevera de Ca la Clàudia i el Marc... aquí van uns tastets:
"Soy quien desayuna miel en tu boca!" (No és genial?)
"Espero encontrar mi canción en silencio" (i jo)
"Gracias por reír conmigo." "De nada; es fácil." (I no cal dir res més)
Gràcies nois.

MONTILLA 2010


Algunes de les pàgines viscudes durant la meva vida m'han deixat un record deliciós. També els dos dies que hem passat a casa de la Lola, el Jose i el Pedro a Montilla (Córdoba). Val a dir que, quan el Jose em va convidar a anar un parell de dies a Montilla a viure la Setmana Santa, tenia la sensació que seria molt feixuc, però res de tot això, tot té un component d'espectacle molt més gran del que em pensava, (creences a part) amanit esplèndidament per les reaccions dels espectadors que eren molt més d'admirar que les dels mateixos protagonistes de la festa. Sensacional la preparació de cada moment per part del Jose i la Montse, aconseguint que qualsevol moment es converteixi en una petita aventura, divertida, a morir de riure, inenarrable, doncs no tindria cap mena de sentit explicada fora de context. I un moment màgic... de privilegi... Veure la processó des del balcó de ca la Lola, amb el pas aturat a mig metre i una cantaora de saetes al balcó del davant. just a dos metres i mig o menys. Per tots aquests moments que ens heu deixat compartir amb vosaltes i per la vostra amistat, moltes gràcies.

7 PENAS 7 VERBOS
ESTAMOS PROCESIONANDO PARA REDIMIRNOS Y PODER VOLVER A EMPEZAR A PECAR!

dilluns, 29 de març de 2010

EL CAMI CAP A LA IMMORTALITAT

El camí cap a la immortalitat segurament no és gens fàcil. Per si de cas cal recordar que es tracta de buscar la immortalitat del record, de la imatge, no la immortalitat fisica, aquesta és impossible. La vida, com totes les coses bones del món, s'acaba un moment o altre. Per això és important haver deixat prou portes obertes, prou persones convençudes de que les portes que un ha obert sempre quedaran a disposició de tots aquells homes i dones que en vulguin traspassar el llindar.

divendres, 26 de març de 2010

SINTONITZEM???!!!


Necessito estar en sintonia amb aquells amb qui he de treballar, per això tendeixo a envoltar-me de gent que estimo i respecto i que, d'una manera o altra, també em fan sentir estimat i respectat. És, per mi, una premissa indispensable i indiscutible en aquest món tan competitiu i tan ple d'enveges i egoïsmes on, dia rere dia, desenvolupem la nostra tasca com a artistes.

dimecres, 24 de març de 2010

dimecres, 17 de març de 2010

LA DEFINITIVA

JAJAJAJAJA, Aquí una altra peça, o un tros de peça, perquè, com podeu imaginar, he tret els començaments ja que eren absolutament impresentables: no sé entrar a temps, no escolto a la meva acompanyant, i per si fos poc, faig un gall tremendo... però eh ! amb alegria... que del que es tracta és de passar-s'ho bé, collons!

LA IGNOMINIA D'UN EX-ACTOR QUE VOLIA SER CANTANT

Es curiós lo difícil que resulta observar-se a un mateix sense ser crític però és que ja he descobert que tinc un problema i és que com a bon representant del sexe masculí, no sé fer dues coses a la vegada, cantar i escoltar... si no, no s'explica!

divendres, 12 de març de 2010

SÓC POLIÈDRIC


La meva experiència professional és inseparable de la meva experiència personal, de totes aquelles coses que he viscut i que he après... tant en el món de les arts com en la vida quotidiana. Provinc d’una família humil, marcada per la bondat del meu avi, i la disposició social del meu pare i on les dones han jugat un paper fonamental tenint cura de tots nosaltres en tot moment.
Un amic m’ha dit que sóc polièdric com un calidoscopi, i jo voldria pensar que ho sóc per totes aquelles coses que em donen versatilitat, per totes aquelles coses que un bon dia algú em va ensenyar a fer i que, des de fa un temps, jo intento que aprenguin uns altres.

dimarts, 2 de març de 2010

LA MIEL


ME DEJASTE CON LA MIEL EN LA BOCA
Y UN BESO EN LOS LABIOS,
ESPERANDO TU AMOR...
AUNQUE DESPUÉS SUPE
QUE NUNCA IBA A SABOREARLO.

divendres, 19 de febrer de 2010

Aquesta pretesa bondat.


Funcionem com peces de motlles socials que encaixen en una pretesa socialització i no m'agrada. Prefereixo no acceptar tantes lleis, normes, religions imposades. Prefereixo no compartir les falses morals de la gent que em volen vendre els seus dogmatismes d'anar per casa. M'estimo més tenir com a companys de viatge aquells que es deixen dur per les petites perversions quotidianes que aquells que volen fer gala d'una pretesa bondat/castedat/santedat.

divendres, 12 de febrer de 2010

POEMA POR MI 43 CUMPLEAÑOS


Acabar solo
en una habitación que es como una tumba,
sin cigarrillos,
o vino,
tan sólo una bombilla
y una oronda barriga,
el pelo cano
y contento por tener
una habitación
... por la mañamna
ahí estan ellos
haciendo dinero:
jueces, carpinteros,
fontaneros, doctores,
vendedores de periódicos, policías,
barberos, lavadores de coches,
dentistas, floristas,
camareras, cocineros,
conductores de taxis...
y uno se da la vuelta
hacia el lado izquierdo
para que le dé el sol
en la espalda
y quitarselo
de los ojos.
(CHARLES BUKOWSKI)

dimarts, 2 de febrer de 2010

LES REALITATS DIVERGENTS


Veiem, pintem i esculpim realitats divergents
perquè la meva realitat és diferent de la teva,
i les nostres de les de tothom
perquè tant de debò són les unes com les altres,
perquè a mesura que passen els anys
les nostres realitats deixaran fins i tot de ser paral•leles,
i llavors, veurem, pintarem i esculpirem realitats
encara més estranyes,
i encara que no haurem cregut
en allò que no hagin vist els nostres ulls
haurem gaudit d’aquest art amb el qual
ens hem construït una realitat sense categories,
perquè la realitat revelada serà aquella
que sorgeixi del que hem viscut amb el nostre art
de veure, pintar i esculpir realitats.
I estic segur que només sobreviuran aquelles
que hagin estat formulades segons uns principis
assequibles a la contemplació del nostre interior.

dilluns, 1 de febrer de 2010

EM TRASBALSA

Aquest silenci que se sent,
aquesta buidor de sentit,
aquesta desfragmentació
dels plecs del meu cervell.

NO SÓC DEFINITIU.


Tot i que voldria ser-ho,
no sóc definitiu, (ningú no ho és).
El món rodaria millor si ho fóssim.
Perquè l’home, (o la dona)
parlo en el sentit de gènere humà,
està subjecte a canvis.
Canviem de casa, de vestit,
de color de cabell,
algú també de color d’ulls,
canviem de cara passant per quiròfan,
canviem de cara segons amb qui estem,
a casa, al bar, a la feina,
Canviem d’amics, de treball,
alguns, fins i tot canvien de cap,
per posar-se a pensar amb el cap
i el cor i amb/en el nom dels altres.
Canviem de gust, d’humor,
canviem de caràcter en una discussió,
en un flirteig, en un partit de futbol,
i no podem resistir-nos a canviar de canal,
de parella, d’estat civil, d’inclinació sexual,
fins i tot, hi ha hagut qui ha canviat de sexe.
Però, a la vegada, no suportem
que els altres intentin canviar-nos.
I desprès queden encara totes les altres vides
les vides que vivim els actors damunt d'un escenari.
Per això mai seré definitiu,
perquè en aquest aspecte
jo sóc molt home, molt humà.

divendres, 22 de gener de 2010

Sí senyor, això és brevetat i concisió, i tota la resta són hòsties !!!


A veure si n'aprenem alguns dels que ens agrada escriure.

ESPIRAL 2