Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 19 de febrer del 2010

Aquesta pretesa bondat.


Funcionem com peces de motlles socials que encaixen en una pretesa socialització i no m'agrada. Prefereixo no acceptar tantes lleis, normes, religions imposades. Prefereixo no compartir les falses morals de la gent que em volen vendre els seus dogmatismes d'anar per casa. M'estimo més tenir com a companys de viatge aquells que es deixen dur per les petites perversions quotidianes que aquells que volen fer gala d'una pretesa bondat/castedat/santedat.

divendres, 12 de febrer del 2010

POEMA POR MI 43 CUMPLEAÑOS


Acabar solo
en una habitación que es como una tumba,
sin cigarrillos,
o vino,
tan sólo una bombilla
y una oronda barriga,
el pelo cano
y contento por tener
una habitación
... por la mañamna
ahí estan ellos
haciendo dinero:
jueces, carpinteros,
fontaneros, doctores,
vendedores de periódicos, policías,
barberos, lavadores de coches,
dentistas, floristas,
camareras, cocineros,
conductores de taxis...
y uno se da la vuelta
hacia el lado izquierdo
para que le dé el sol
en la espalda
y quitarselo
de los ojos.
(CHARLES BUKOWSKI)

dimarts, 2 de febrer del 2010

LES REALITATS DIVERGENTS


Veiem, pintem i esculpim realitats divergents
perquè la meva realitat és diferent de la teva,
i les nostres de les de tothom
perquè tant de debò són les unes com les altres,
perquè a mesura que passen els anys
les nostres realitats deixaran fins i tot de ser paral•leles,
i llavors, veurem, pintarem i esculpirem realitats
encara més estranyes,
i encara que no haurem cregut
en allò que no hagin vist els nostres ulls
haurem gaudit d’aquest art amb el qual
ens hem construït una realitat sense categories,
perquè la realitat revelada serà aquella
que sorgeixi del que hem viscut amb el nostre art
de veure, pintar i esculpir realitats.
I estic segur que només sobreviuran aquelles
que hagin estat formulades segons uns principis
assequibles a la contemplació del nostre interior.

dilluns, 1 de febrer del 2010

EM TRASBALSA

Aquest silenci que se sent,
aquesta buidor de sentit,
aquesta desfragmentació
dels plecs del meu cervell.

NO SÓC DEFINITIU.


Tot i que voldria ser-ho,
no sóc definitiu, (ningú no ho és).
El món rodaria millor si ho fóssim.
Perquè l’home, (o la dona)
parlo en el sentit de gènere humà,
està subjecte a canvis.
Canviem de casa, de vestit,
de color de cabell,
algú també de color d’ulls,
canviem de cara passant per quiròfan,
canviem de cara segons amb qui estem,
a casa, al bar, a la feina,
Canviem d’amics, de treball,
alguns, fins i tot canvien de cap,
per posar-se a pensar amb el cap
i el cor i amb/en el nom dels altres.
Canviem de gust, d’humor,
canviem de caràcter en una discussió,
en un flirteig, en un partit de futbol,
i no podem resistir-nos a canviar de canal,
de parella, d’estat civil, d’inclinació sexual,
fins i tot, hi ha hagut qui ha canviat de sexe.
Però, a la vegada, no suportem
que els altres intentin canviar-nos.
I desprès queden encara totes les altres vides
les vides que vivim els actors damunt d'un escenari.
Per això mai seré definitiu,
perquè en aquest aspecte
jo sóc molt home, molt humà.