Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 25 de febrer del 2009

GRIS (per la Marina)


Sóc gris.
Un dia normal, em desperto a les 07:45 però no em llevo, espero -mirant el sostre blanc de la meva habitació- que el despertador marqui les 8:00. Llavors m’incorporo sempre cap a la banda dreta del meu llit mirant els dèbils raigs que entren per les escletxes de la persiana.
Em trobo en algun lloc inconcret entre el blanc i el negre.
El blanc del matí.
El negre de la nit.
Estic a mig camí.
Sé que sóc d’un gris multitonal on el meu color gris és el seu propi complementari.
Però un gris trist encara que els meus dies no ho són de grisos (Asterisc).
Sóc gris perquè no vull ser blanc ni negre.
No sé per quins d’aquests colors em desvisc.
A les 12:00 migdia, m’aturo per fer un cafè, sempre mirant per la finestra.
Depenent de la quantitat de llum del dia l’ull humà pot interpretar el gris com un altre color. Així que la llum enganya la meva matèria gris, per desvirtuar la meva percepció.
I en la incertesa corro un risc...
Impersonal, inconcret, indefinit,
No sé on sóc.
No sé on vull anar a parar, en aquests casos cal anar sempre en direcció a la llum. Caroline! Ves cap a la llum!
Però on, cap on he de tirar?
No em vull definir. Entre el blanc i el negre.
Sóc un gris d’aproximadament 160 cm d’alçada i la pell blau-gris / verd-gris.
Els ulls grans i entelats i amb una absoluta carència de pavellons auriculars.
Sense aparell reproductor em reprodueixo com un clon.
No obro camins.
dues bandes, dos llocs, dos espais, dos colors.
(IN)Feliç perquè hauria de definir el meu gris,
I desprès pintar-lo d’un color que m’agradi més gris-blau-gris-verd.
Però prefereixo ser gris i pensar que visc deixant que la llum em faci veure el gris de qualsevol altre color.
(Asterisc: la soledat és una situació transitòria.)

dimarts, 24 de febrer del 2009

EL JOC DE LES PREGUNTES - CAPÍTOL 10 I ÚLTIM


Mai he pogut aguantar molt de temps un altre cos a la vora del meu. Sempre he preferit els llençol freds. Odio la suor dels altres i la respiració dels altres a prop meu… Algunes vegades els apòstols tenen raó encara que només els utilitzem per justificar-nos quan ens convé... “Renoveu-vos per la renovació de la vostra ment. Sant Pau. Epístoles.” No sé si tots els desenganys que he anat escrivint sobre la meva pell seran suficients com per deixar d’estimar, però sé que encara em queden moltes pàgines per escriure en el llibre de la meva vida.

divendres, 20 de febrer del 2009

EL JOC DE LES PREGUNTES - CAPÍTOL 9


No sé por qué razón absurda tenemos esa necesidad de querer... de querer poseer... dinero, objetos, personas... siempre decimos mi coche, mi felicidad, mi marido mi amante... creemos que por el mero hecho de decir MI nos pertenece, sin condiciones... pero olvidamos que todo es efímero, que todo se construye y se destruye en el tiempo que tarda en abrirse y cerrarse una puerta.

dimecres, 18 de febrer del 2009

EL JOC DE LES PREGUNTES - CAPÍTOL 8


Si pudiera resumir toda mi vida en un espectáculo seguramente seria una farsa... una auténtica mentira... Hace pocos días conseguí comprender la doble realidad con la que he compartido mi vida todos estos años... la doble naturaleza que se esconde en el hombre que duerme a mi lado...

dimarts, 17 de febrer del 2009

EL JOC DE LES PREGUNTES - CAPÍTOL 7


He olvidado que vivo con una persona real, con una mujer real a la que amo, y perdido en este juego de preguntas y respuestas busco establecer una relación duradera. Me planteo por qué he empezado a sentir de un modo diferente, ¿qué me ha llevado a querer más? ¿a querer distinto? Tengo poca vida vivida donde poder comparar y no sé si estoy preparado para ponerme a contestar preguntas sobre mis sentimientos.

dilluns, 16 de febrer del 2009

EL JOC DE LES PREGUNTES - CAPÍTOL 6


Jose era un tío estupendo, la primera vez que le vi supe que podría amarle sin reparos, sin preguntas… después las cosas se van haciendo difíciles y te das cuenta de lo complicado que resulta no preguntar. Toda tu vida se convierte en una especie de concurso en el que ganas más confianza cuanto mayor es el número de respuestas acertadas.

dimecres, 11 de febrer del 2009

EL JOC DE LES PREGUNTES - CAPÍTOL 5 BIS


De totes maneres, no importa a qui estimis o qui et faci trempar, si tens polla ets un tio, això no ho pots canviar... encara que el teu gènere sigui femení aquí dalt, el teu sexe continua sent masculí aquí baix.

EL JOC DE LES PREGUNTES - CAPÍTOL 5


¿Qué quiero? ... ¡Que quiero!... Quiero que... resulta difícil decidirse... encontrar una razón, o, al menos, un motivo para que se desvanezcan mis dudas, sobre lo que soy, sobre lo que siento mientras estoy con una y con otro...

dilluns, 9 de febrer del 2009

EL JOC DE LES PREGUNTES - CAPÍTOL 4


Dues vegades… Dues… només dues vegades em vaig haver de despullar per adonar-me que m’havia enamorat de tu. La primera va ser un caos precipitat, efímer i instantani. Descobrir-te un sexe que per tu era desconegut, i no et vaig preguntar res perquè no necessitava saber res. Només vaig haver de tornar a fer el llit… ¡He de marxar!... ¿Ja?, ¿no vols dutxar-te?... No… la primera vegada va acabar pràcticament abans de començar i desprès el ritual de sempre: vestir-se un altre cop. Moltes vegades penso que a la velocitat amb la que follem no caldria ni desvestir-nos, no caldria fer tot aquest ritual… La segona vegada va arribar sense pressa desprès d’un temps de dubtes… tornar-nos a veure per casualitat en el mateix lloc… seguint el mateix ritual.. He de marxar… ¿ja?... Si ya… Un altre cop el somni efímer… un altre cop el conjunt de petits rituals estúpids però en el que algun cop cal confiar. La segona vegada vaig descobrir que m’havia enamorat de tu dues vegades… dues… desprès d’aquestes dues vegades, la meva vida semblava completament carregada de sentit… Però ara ja no vull estimar, no et demano res, res impossible, perquè crec que la vida ha de ser una cosa molt més senzilla, sense tanta pressa… sense tants rituals.

divendres, 6 de febrer del 2009

EL JOC DE LES PREGUNTES - CAPÍTOL 3


Sus ojos parecen mirar a través mío. No puedo hablarle sin… me siento indefenso en estos momentos y sé que no hay remedio… sé que no hay remedio para mi… Yo he sido un hombre sólo porque he querido, y es cierto, he sido un hombre feliz… acabo de descubrir a otro hombre, no es especial, no es extraordinario, solo es un hombre que suda como yo, que respira como yo, y que dice palabras inútiles, aunque no tantas como yo… ¿Por qué las cosas llegan siempre demasiado tarde?... se acercó a mi y algunas partes de él me tocaron, me tocan a menudo hasta que solo queda un espacio entre nosotros, un espacio que cuando él no está se convierte en un abismo.

dimecres, 4 de febrer del 2009

EL JOC DE LES PREGUNTES - CAPÍTOL 2



Muchos hombres me han amado. Muchos. Y a muchos he despreciado también… en realidad a todos los que conocí después de él… para mi no existe otro placer que tenerle a mi lado, preguntarle, preguntarle todo lo que quiero saber y callarme cuando quiero ser dueña de mí misma y de mi silencio, cuando quiero ser dueña de mi soledad cuando estoy junto a él..

dilluns, 2 de febrer del 2009

EL JOC DE LES PREGUNTES

És una obra que vaig escriure ja fa un temps i que aniré lliurant en capítols,però només les parts monologades, no els diàlegs, que penso que serien difícils d'entendre per aquí... de tota manera, qui vulgui saber més coses que les pregunti.

salut a qui ho llegeixi, (si és que ho llegeix algú)!

EL JOC DE LES PREGUNTES - CAPÍTOL 1


És tremendament difícil estimar. Saber què dir i quan dir-ho sense haver de pensar si allò que s’està dient és veritat i sense que les paraules es converteixin en un diàleg que no porta enlloc... però amb la sensació que hem d’estar molt concentrats per no caure en el parany de la mentida. Arriba un moment que et canses de passar per la vida de moltes persones, de persones que no t’ofereixen res que tingui sentit. Et canses de no sentir-te arrelat.