Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 23 de setembre del 2010

NOMÉS SÓC UN IGNORANT

Un dia vaig descobrir que era un ignorant.
Voldria pensar que només sóc un ignorant que ha pretés dedicar-se a ensenyar la seva ignorància a altres persones que són igual d'ignorants que jo.
Vull dir que, només amb aquesta premisa, podem compartir espais d'ignorància lliures per poder començar a comunicar-nos i crear.
Entenc que aquests espais no estan reservats per a aquells amos del coneixement que ja saben tot allò que volien i que no volen compartir-ho.
En els processos d'elecció (lliures) de l'aprenentatge de la ignorància, només hi poden trobar la seva capacitat d'expressió aquells que respectin la meva ignorància igual que jo respecto la seva.
Els que dubten és que s'estan convertint !
En què?
En savis en el pitjor dels casos.
En ignorants en el millor!

"Podría parecer que la búsqueda de novedad debería ser el atributo cardinal de nuestra especie inquieta, pero no es así. Los humanos tienden a ser conservadores y se mueven hacia lo familiar...../..... porque los humanos, al menos los humanos adultos, se guían por el conocimiento previamente acumulado en mucha mayor medida que cualquier otra especie. Para decirlo de otra forma, la razón entre el descubrimiento de novo y el cuerpo de conocimiento previamente acumulado es relativamente baja en los humanos adultos si se compara con otras especies. " (Sant Google )

dilluns, 13 de setembre del 2010

VERSIÓ 2010

Fosc que em talla la cara.
Plou. I se'm claven a la pell
les gotes
d'aigua
com sagetes de gel.
Els meus ulls encara fan més fosca la foscor,
i la por em fa caminar amb temor,
un peu rera un altre,
tement un precipici que no esdevindrà si la direcció és la correcta.
Un moment que obri els ulls
i veuré les pedres que també em nafren els peus...
camino qui sap on, qui sap per què...
camino d'esperit.
Camino.
Fins a tu.

(Setembre 2010)

VERSIÓ 1987

Caminava contra l'aire
com un ocell sense rumb,
pas rera pas, sense veure-hi
no obria ni els ulls.
El cap en direcció a la sorra
no volent parlar amb ningú,
tenia por i esperava...
t'esperava a tu.

EN BREU... DUES VERSIONS D'UN DELS MEUS PRIMERS POEMES D'AMOR !!!!

dijous, 9 de setembre del 2010

MANIFEST FUNDACIONAL DE L’ AEIT (Asamblea d’Estudiants de l'Institut del Teatre)

El present manifest té la intenció d’ésser el document constitutiu de l’Assemblea d’Estudiants de l’Institut del Teatre, com a força aglutinadora de tota la comunitat d’alumnes amb una intenció marcadament activa, reactiva, reflexiva i creativa. Aquesta no és una iniciativa particular, sinó una acció global de bona part dels i les estudiants de l’IT en els seus diferents graus (llicenciatura i màster), centres (Terrassa i Barcelona) i escoles (ESAD, ESTAE, CSD i EESA/CPD), especialitats i nivells, que han decidit organitzar-se de forma assembleària i amb actitud crítica i combativa.
Tenim vocació d’esdevenir un espai unitari, de representació i de diàleg, on tot l’estudiantat de l’IT se senti partícip i pugui fer sentir la seva veu. Hem decidit reunir-nos, presentar-nos i, per primera vegada, establir un debat obert que condueixi a fer públiques les nostres problemàtiques, intercanviar els nostres anhels, i cercar solucions comunes als problemes comuns.
L’alumnat de l’Institut del Teatre vol tenir alguna cosa a dir i a fer en el funcionament ordinari i extraordinari dels nostres centres d’ensenyament, ja que entenem que som els principals damnificats i/o beneficiats de tot el que ateny l’Institut.
Naixem amb la voluntat de ser una plataforma de propostes per tal de generar activitats complementàries a la nostra formació artística. Així doncs, ens enfrontarem a tots els problemes que no ho fan possible.
Estem en contra de la producció industrial de l’art que promou el sistema d’ensenyament de l’Institut del Teatre. Entenem que l’IT no s’ha de vendre a un sistema que genera productes seriats, on les investigacions profundes tan sols poden existir com a esbossos poc treballats, a causa del mal repartiment dels recursos i d’un interès macropolític per tal de reduir el poder de la cultura, la qual cosa relega el temps i les condicions de producció al mínim possible. La institució de la qual formem part no ha de treballar segons la lògica d’aquest mínim possible quan té l’oportunitat de convertir-se en un espai real d’experimentació i desenvolupament de l’art escènic.
L’Institut del Teatre no pot legitimar la situació actual del teatre a Catalunya i ha de garantir la formació de professionals del servei públic que ha de ser la cultura, el qual no s’ha de regir pels paràmetres de l’oferta i la demanda, que no fan altra cosa que ocultar uns interessos exuberants i maniqueus.
En un panorama en el qual es fa necessari que l’artista creï la necessitat del seu propi treball, no podem caure en la complaença d’una massa poc crítica, morta d’individualitat i cega de desig: no podem perpetuar la seva existència ni negar la seva força.

Per tot això i més, fem les següents declaracions programàtiques:
Volem qualitat. L’Institut del Teatre s’ha de comprometre activament, començant per l’alumnat i acabant pel professorat, a assolir un nivell d’ensenyament òptim. El conformisme i la mediocritat no han de tenir mai cabuda entre les seves parets. Aquest compromís passa per una millora del sistema docent, renovant el pla d’estudis i sotmetent el professorat a un procés de reciclatge i d’avaluació continus, per una millor gestió de l’espai i de les infraestructures i per una voluntat explícitament creativa, al marge de les estrictes premisses de productivitat i d’integració en el mercat laboral.
Volem treball interdisciplinari i cultura de grup. Un centre de creació artística no pot compartimentar el coneixement. Tenim el dret i el deure de formar-nos com a artistes integrals, tot i respectant la lliure elecció d’especialitats, formant-nos en un marc de treball interdisciplinari que sigui propici a una experimentació i a una contaminació permanent. Igualment, reclamem una major presència del treball en grup i de la creació col·lectiva, únics antídots eficients per rompre qualsevol barrera d’aïllament creatiu i d’estretor de mires.
Volem una major descentralització burocràtica per garantir l’autonomia de cada un dels centres, sense que això impliqui cap tipus de descoordinació.
Volem uns edificis amb vida. Cal lluitar contra la fredor asèptica i industrial de les parets de l’Institut, per fer del nostre lloc d’estudis un espai acollidor i propici a la creació.
Volem transparència i diàleg. La direcció d’una escola no pot limitar-se a emetre decrets als quals l’alumnat no té més remei que adaptar-se. Qualsevol qüestió relacionada amb el pla d’estudis afectarà molt més a les nostres realitats que a les seves.
Per tot això, donem a conèixer que, des d’ara, l’alumnat de l’Institut del Teatre existeix com a unió de forces i amb una sola veu, i declarem l’ com a ens amb tot el dret d’ésser partícip dels processos que es donin als nostres centres.

dimarts, 7 de setembre del 2010

hummmm!



JUAN DE TASIS - Conde de Villamediana






































El que fuere dichoso será amado
y yo en amor no quiero ser dichoso,
teniendo mi desvelo generoso
a dicha ser por vos tan desdichado.

Sólo es servir, servir sin ser premiado;
cerca está de grosero el venturoso;
seguir el bien a todos es forzoso,
yo sólo sigo el bien sin ser forzado.

No he menester ventura para amaros;
amo de vos lo que de vos entiendo,
no lo que espero, porque nada espero;
llévame el conoceros a adoraros;
servir más, por servir, sólo pretendo;
de vos no quiero más que lo que os quiero

(1582-1622)

diumenge, 5 de setembre del 2010

LA VELOCITAT DE VIURE

Les coses de vegades prenen velocitats desenfrenades.

Jo sempre he dit que quan un tren et passa per davant és important pujar-hi i si no t'interessa on porta sempre pots baixar en la següent estació... En aquesta època on tots els trens estan agafant velocitats de vertígen, no podia ser menys el que passa amb la Comunicativa... la velocitat és inesperadament ràpida per a alguns. Cert. El camí que estem fent és tan ràpid que alguna vegada ens fa perdre l'equilibri, ho reconec, però crec que en aquest camí és molt important anar jugant amb la precarietat de l'equilibri, perquè el més interessant és o serà (en la mesura que cada un de nosaltres vulgui, que ningú ens obliga a pujar als trens) desafiar continuament el repte de viure aquesta experiència teatral.

divendres, 3 de setembre del 2010

I VIATJANT VIATJANT, HE FET UNA TORNADA A LA MEVA INFÀNCIA.

dijous, 2 de setembre del 2010

VIATGE EN EL TEMPS

Ahir a la tarda vaig assistir a un moment inoblidable!
Si ja és meravellós compartir un cafè i una xerradeta amb amics, ahir va ser un dia per enregistrar en la memòria. M'explico, desprès d'enraonar una estoneta sobre ideologia, fundacions, llibres (gràcies per la dedicatòria), de la nostra feina, de projectes de futur... la Carme i el Ramon, em sorprenen amb una cosa que mai no havia sentit però que crec que ja mai més podré oblidar.
Em deixen sentir un disc en un gramòfon, una autèntica meravella, que devia causar sensació al bar on va estar durant molt de temps, abans de ser testimoni de les penúries de la guerra civil, perquè -com diu la Carme- el padrí del seu pare el va dur a l'esquena durant tota la guerra.



Jo havia pensat que era un estri que servia per fer bonic, però en veure el procés que s'ha de seguir per posar-lo en marxa... escollir una agulla d'una capseta que sembla un petit tresor (i que només serveix per una sola reproducció)

+

















Inmediatament després s'insereixen el mecanisme en el gramòfon, es neteja acuradament el disc, li donen corda a l'aparell i comença a sonar una peça magnifica del baríton català Emilio Sagi Barba que va nèixer el 1876...
La peça era molt heroica, era la romança de la sarsuela "El Huésped del Sevillano" del Maestro Guerrero, la que diu allò de: "Fiel espada triunfadora que ahora brillas en mi ma-a-no..." i que us poso...



El so magnific i transportador !!! Amb l'afegit del soroll del solc del disc mentre l'agulla passava per damunt del pols de tants anys.
No us podeu imaginar com els mecanismes del meu cervell van començar a elaborar imatges de temps passats, de com aquell baríton devia enregistrar la peça, de padrins i padrines que podien tenir accés a la música "culta" en un petit poble de la província de Lleida, de lo mudats que es devien posar per anar a ballar al so del gramòfon al cafè dels repadrins de la Carme.
Bé, un autèntic viatge en el temps.
Gràcies Carme i Ramon per fer-me partícep d'aquesta meravella !!!!

dimecres, 1 de setembre del 2010

LA VIDA QUE ENS ESPERA