Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 23 de desembre del 2010

JO HE APRÈS...

Cada seixanta segons que passem molestos o enfadats, és un minut perdut de felicitat que mai no torna. La vida és curta. Trenca les normes, perdona ràpidament, besa lentament, estima de veritat, riu incontrolablement i mai et penedeixis de res d'allò que et va fer somriure. La vida pot no ser la festa que esperàvem, però mentre estem aquí ens toca ballar.

Jo he après que ningú és perfecte... fins que t'enamores.
He après que la vida és dura.... però jo ho sóc més!
He après que les oportunitats no es perden mai... les que tu deixes escapar les aprofita un altre.
He après que hauria d'utilitzar sempre bones paraules... perquè demà potser me les hauré d'empassar.
He après que un somriure és un mètode econòmic... per millorar el meu aspecte.
He après que cal gaudir del viatge... i no pensar només en l’arribada.
He après que com menys temps malgasto... més coses faig.
He après que quan sembres rancúnia i amargura... la felicitat se'n va a un altre lloc.
He après que no puc escollir com em sento... però sempre puc fer alguna cosa per reconduir els meus sentiments.

OBRIM LES PORTES A LA FELICITAT

dimecres, 22 de desembre del 2010

DEFECTE TRÀGIC

La majoria dels individus tenim un DEFECTE TRÀGIC: és la nostra absoluta capacitat de decidir allò què volem fer i allò què volem ser. Aquest lliure arbitri el duem penjat al coll fins a la fi, com un sogall que ens torna víctimes de tots els nostres automatismes, de totes les nostres decissions, i que acaba convertint-se en la nostra pròpia presó: una presó que és conseqüència de gaudir de la llibertat de ser com som.









(Fotocomposició: Barbara Kruger)

Phil Collins - In The Air Tonight (Official Video)

dimarts, 21 de desembre del 2010

PER LEGITIMAR LA INCOMPETÈNCIA

2'16 h.
Vull dormir. Tinc ganes de dormir, però en sóc incapaç. No sé si és pel cansament físic i mental o pel desassossec que sento, però tant és. He perdut la il·lusió de cantar. Suposo que el principal responsable en sóc jo mateix, en arribar un punt que he volgut anar més enllà del que em resulta possible segons els meus coneixements, junt amb l'actitud desidiosa i mediocre d'alguns dels meus companys i la intransigència d'algun dels meus mestres. La veritat és que tot això m'ha creat un col·lapse físic i emocional que ha repercutit en la meva actitud oberta i optimista que sol ser l'habitual en mi.
3'54 h.
Em llevo per beure i anar al bany i el meu cervell continua girant sobre el mateix tema. No és fàcil alliberar-se'n. No és fàcil aturar aquest moviment continu dels discs del meu cervell. Per això escric: per posar-ho en paraules abans que em provoqui un vessament sanguini. Ara per ara no sóc capaç de continuar creient en allò que creia fins ara, ni de creure en un aprenentatge, que segurament existeix, però que jo no sé trobar. Estic intentant racionalitzar què hi pot haver de positiu en tot això, i suposo que ho trobaré tard o d'hora. Mentre no ho hagi trobat no em veig capaç ni animat per continuar cantant.
6'07 h.
Finalment, crec que he dormit una estona, però m'he despertat de nou amb una sensació de vergonya que m'humiteja tota la pell del front. Estic avergonyit d'una actuació lamentable que em tira per terra qualsevol il·lusió. Potser em castigo massa severament... I, per acabar-ho d'adobar, em semblen insuportables els comentaris de felicitació d'algunes persones mentre, en el meu interior, continua roncant aquesta sensació de vergonya de la que sóc incapaç d'alliberar-me. Escric amb llàgrimes als ulls i sé que aquest insomni, demà (parlo del demà temporal i del metafòric) em passarà factura.