CAMINEM

Avui estem canviant,
estem caminant entre saures evolucionats.
Només, potser, anem a la recerca
d'una realitat, 
sabent que no ens passarà res si no la trobem.
L'autocontrol és la nostra especialitat.
Però si volem destacar en alguna cosa,
ser únics, 
només podem fer-ho des del cor,
entrant a jugar;
com qui fa una partida i ho aposta tot:
allò que el fa feliç
el que et posa trist,
el que li produeix inquietud i
allò que li fa il·lusió.
No ens importa perdre
perquè sabem que les emocions
es perden i es troben si deixem que ho facin.
No podem tenir una vida perfecta, 
ni una relació perfecta, 
ni una feina perfecta,
però podem gaudir i aprendre
d'aquestes imperfeccions 
que ens ajuden a anar endavant
d'una manera inesperadamente lleugera,
inesperadament creativa i disposada,
inesperadament feliç.
23 Desembre 2013

 

AVENUE Q

Hi ha coses que et diverteixen i són magnífiques gràcies a la gent amb qui les comparteixes… Un exemple ha estat el treball que hem fet a l'EOI en el musical AVENUE Q. 
Judit, Rosa, Mar, Carme, Eva, Coral, David... 
Molta feina durant tot un any (massa temps potser, però calia fer els titelles i aprendre a moure'ls, a part d'aprendre les cançons i els textos i dir-los bé - Gràcies Jane, per la teva paciència!!!-) que hauria estat molt difícil de suportar si no hagués estat amb unes persones meravelloses que hem donat tot el que hem pogut per fer passar una estona divertida i agradable al públic. 

 

 

NO ENS PODEM ENTENDRE.

Estem en una època de crisi del cos com a missatge.

Només anem a la recerca d'un cos perfecte, homogeneïtzat, a la moda, que no sobresurti dels models d'estilisme amb els que ens matxaquen continuament uns cànons de bellesa que la televisió i el cinema han inventat per a nosaltres.
Per poder trencar aquesta homogeneïtat capitalista decorem els nostres cossos amb tatuatges, anellaments, extensións, dil·latacions i altres, però no som conscients de totes les coses que el nostre cos és capaç d'explicar sense necessitat de falòrnies "desiguals" que només ens converteixen en clons. No som conscients del que diu cada un dels nostres cossos, de la importància i la riquesa de la diferència que aquests cossos suposen. 
No hem après a llegir els signes que els nostres cossos ofereixen i per això intentem enterrar-los, deconstruir-los o destruir-los directament per trencar amb aquella igualtat que ens ven la publicitat, sense adonar-nos que caiem en una mena d'uniformitat "amagada".
Vivim la vida com un espectacle que dirigeixen persones que ni tan sols coneixem, totes les persones juguem un rol: a la família, amb les amistats, a la feina, però per contra, en volem ser actors i actrius neutres, sense missatge, passant i volent ser vistos però sense responsabilitzar-nos de les nostres obligacions com a performers del món que ens ha tocat viure i, el que encara és pitjor, sense saber que això no és possible…
Els nostres cossos no paren d'enviar missatges tot i que no sapiguem desxifar-los i, arrel d'aquesta mena d'analfabetisme, confiem massa en l'ús de la paraula, d'una paraula que menteix o, en el millor dels casos, és equívoca i ha perdut absolutament tot el seu contingut. 
Es per aquesta raó que no ens podem entendre.

MÚSICA PER DORMIR 5 - ISABEL

MÚSICA PER DORMIR 4 - ALBERT

MÚSICA PER DORMIR 3 - JOAN

MÚSICA PER DORMIR 2 - MIREIA

MÚSICA PER DORMIR 1 - JOSE

THE MAGIC BUTTON

The magic button — Make Everything OK

Quan us sembli que esteu en un pou del qual no podeu sortir, cliqueu sobre aquest enllaç que m'ha passat la  M.M. i veureu com tot s'arregla ràpid.

SD.

S

Siempre

Siempre he

Siempre he sabido

Siempre he sabido que

Siempre he sabido que la

Siempre he sabido que la muerte

Siempre he sabido que la muerte es

Siempre he sabido que la muerte es un

Siempre he sabido que la muerte es un hábito

Siempre he sabido que la muerte es un hábito colectivo

Pero hasta llegar a ella

pasamos por el rigor cotidiano

de las individualidades

conjuntos vacíos

vacíos individuales

vacíos colectivos

vacíosvacíosvacíosvacíos vacíos vacíos

y así sucesivamente

cotidianamente

Por qué nos preocupa el vacío

Porque no somos capaces de ver

que el espacio que ocupa el vacío

puede ser también

directamente proporcional

al líquido desalojado

a las lágrimas que derramamos

a los gritos callados de dolor

De repente decido que no quiero volver a sentir vacío

De repente decido que no quiero volver a sentir

De repente decido que no quiero volver a

De repente decido que no quiero volver

De repente decido que no quiero

De repente decido que no

De repente decido que

De repente decido

De repente

De
D.

Jaume Belló, 

2,05 h. del dia 17 Desembre 2013 (dimarts)

SÓC TRAPEZISTA

Sóc trapezista. 

Des que tenia 15 anys la meva vida no ha estat fàcil, 

ha transcorregut un temps ple d’emocions 

entre la lluita i l’ensurt, 

entre el desig de perfeccionament del meu art 

i l’angoixa de pensar que mai ho aconseguiria. 

Dia rere dia em sentia sotmès a la meva disciplina; 

amb poc amor 

i molta exigència, 

assaboria hores d’amarga tristesa.

He plorat tantes vegades llàgrimes roents de desesperació i d’impotència, 

he desitjat morir esgotat sota la mirada dels focus indiferents,

He passat de tenir el cor gelat, 

sense somnis ni emoció 

a tenir-lo inflamant per uns sentiments 

que ni jo mateix podia desxifrar.

He intentat fugir dels enderrocs 

que sobtadament s’esdevenien dins meu… 

i en sortia sempre fent tentines 

entremig de les boires maleïdes que ofuscaven el meu enteniment 

i les meves nits desesperades…

Han passat els anys i m’he adonat que res canvia.

Cap trapezista abandona el seu trapezi.

Jaume Belló.

25000 VISITES i BONES FESTES A TOTHOM

Quan el 2008 vaig començar aquest blog personal, no tenia ni idea que el seu contingut pogués atraure tantes persones. De fet només pretén ser una crònica de la feina que faig, d'allò que penso… sé que és una mica exhibicionista mostrar-se per aquí, però a la vegada és una manera de fer-nos publicitat per als artistes no subvencionats… el fet que la gent conegui allò que fas, serveix també com un mecenatge indirecte.
Poc a poc, després d'aquest blog n'he anat creant uns altres referits més a la tasca professional en els seus diversos aspectes:
DIE GEMEINSCHAFT - LA COMUNITAT
on exposo tots aquells descobriments i aquells tallers que duem a terme amb el públic al teatre de l'Escorxador.
deBeLló
On es mostra el recorregut de la meva companyia des que l'any passat la vaig crear per intervenir a Fira Tàrrega.
ART SENSE PAPERS
On s'anaven exposant les cròniques sels diverses débats que féiem smb la Maite Ojer a l'Excorxador.

Sé que és impossible fer les coses que agraden a tothom, però tant de bò sempre hi hagués gent interessada en allò que fan els/les altres.
Mooltes gràcies a totes aquelles persones que, un cop o altre, heu visitat el meu blog. 

MAZINGER Z - Capítol 5

MAZINGER Z - Capítol 4

MAZINGER Z - Capítol 3

MAZINGER Z - Capítol 2

MAZINGER Z - Capítol 1

MAZINGER Z - KÔJI KABUTO

Aquest era el noi que conduïa el MAZINGER. L'heroi que tots els nois i algunes noies hauriem volgut encarnar si haguéssim tingut un robot com el MAzinger Z.

 

MAZINGER Z

Quan era adolescent, vaig viure intensament algun dels capítols d'aquesta sèrie. Per descomptat que, en aquell temps, eren en castellà… però es va convertir ràpidament en el meu ídol. 

El passaven els dissabtes a les 15'30 després del PARTE, que era quan jo m'havia de preparar per anar a classes d'anglès que començaven a les 16 h, però hi havia d'estar una estona abans fet que va impedir que pugués veure el final de la majoria dels capítols. Això vol dir que em perdia les batalles.

Jo he sigut poc de tenir mites, però al MAZINGER Z encara continuo tenint-li una gran afició.

 

L'HOME, LA BÈSTIA I LA VIRTUT

Enguany ens ha costat una mica més perquè l'obra era més complexa però el resultat ha estat millor que mai: ja no expliquem els nostres errors al públic, mantenim l'atenció i el contacte visual a tot el que està passant a escena i a més a més cada cop tenim més consciència de la creació dels personatges, ENHORABONA a tothom!!!

 

DE TANT EN TANT TORNO ENRERE

M'agrada pujar sovint a les golfes de casa meva. Tinc la sort de tenir una casa gran al poble, amb unes golfes que m'agrada revisitar de tant en tant, perquè allí hi ha la història de la meva vida, i també la d'una part de la meva família.

En ser tan grans, acaben acumulant un munt de coses que guardem perquè ens agraden, tot i que de tant en tant toca desfer-se'n d'algunes, aquelles que han deixat de tenir sentit, o bé aquelles que han deixat d'agradar-nos, o aquelles que s'han anat acumulant per mandra de deixar-les al contenidor de la brossa.

Tancar històries que allà están, que probablemente revisitaré aviat (o no…) però que em distrauen de la quotidianeïtat quan aquesta m'avorreix massa…

SOMRIURES DE COLORS

Quan en Neil Harbisson parlava del SO DEL TARONGER, deixava clar que la pell de la gent només es pot distingir per diferents saturacions del color taronja, com en un pantone on totes les persones estiguessin representades sigui quin sigui el seu origen o la seva ubicació social.

Dissabte passat vaig poder assistir a una Festa al Casal de Joves organitzada per Pular Full Productions en el seu aniversari, i veure com la gent jove tenen ganes de crear, de compartir i de viure artísticament tot i que sembli que els que manen els ho posin cada cop més difícil. 

La lluita per aconseguir els somnis mai es pot aturar encara que el control sigui cada cop més rigorós.

Amb aquestes noves generacions, despertes, que no es deixen manipular per aquells que els volen excloure, estem assegurant un futur prometedor. La llàstima és que no se'ls donin més i millors oportunitats per complir un bocinet més gran dels seus somnis!!!

No em digueu que no és màgic!!!

A la foto amb l'Alba, la Zakia, la Núria, el Raiman, i el Cheikh...

SOMRIURES DE COLORS

JOC DE LES IMATGES

PARAULES GENERADORES

FOTOS PRESENTACIÓ-INSTAL·LACIÓ EOI

 

PRESENTACIÓ DE LA BECA "JAUME MAGRE" A L'EOI

El llenguatge de les Imatges. 

L’ús de les imatges ens permet atansar un llenguatge nou i més universal a tothom, independentment de la seva cultura i el seu idioma. 

Amb la paraula, algunes vegades deixem persones fora del procés de comunicació, com ara les persones més joves que encara no han après alguns conceptes i les persones oprimides que, degut a situacions socials no buscades, no han tingut l’oportunitat d’aprendre-les (persones migrades, persones amb diversitat sensorial...) 

Al Centre du Théâtre de l’Opprimé de París naixen les primeres tècniques com els policies al cap, els policies i els seus anticossos, l’arc-en-ciel du désir, la imatge analítica, etc. que exploren la interioritat de la persona per fer sorgir l’opressió i dur-la a escena, fent-la visible a tothom; posant en imatge els opressors interns, opressors que, en el passat, van ser persones de carn i ossos que el protagonista aconseguí trobar i que estaven “amagades” al seu cap en forma d’imatges de prohibició, terror, seducció, impotència, etc... 

Totes aquestes tècniques es basen en: 

* una narració inicial del protagonista

* a la que segueix la construcció d’imatges proposades per ell o pel públic 

* i successives improvisacions en un calidoscopi de relacions i de plans (real i simbòlic, fantàstic i grotesc... ) que permeten una exploració rica de suggestions.

EL TEMA

EL JOC 

INSTAL·LACIÓ

PARAULES GENERADORES

14 NOVEMBRE 2013 - ANIVERSARI AULA

PETITES PECES PIES - IGUAL QUE JO

Entrevista de l'Empar Rovira

Hi ha moments en què un se sent molt orgullós de la feina que fa. Moments que seran recordats per moltes persones, però el més important és que els recordaran les persones que hi van participar d'una manera o altra !!!