Sóc
trapezista.
Des que tenia 15 anys la meva vida no ha estat fàcil,
ha
transcorregut un temps ple d’emocions
entre la lluita i l’ensurt,
entre el
desig de perfeccionament del meu art
i l’angoixa de pensar que mai ho
aconseguiria.
Dia rere dia em sentia sotmès a la meva disciplina;
amb poc amor
i molta exigència,
assaboria hores d’amarga tristesa.
He
plorat tantes vegades llàgrimes roents de desesperació i d’impotència,
he
desitjat morir esgotat sota la mirada dels focus indiferents,
He
passat de tenir el cor gelat,
sense somnis ni emoció
a tenir-lo inflamant per
uns sentiments
que ni jo mateix podia desxifrar.
He
intentat fugir dels enderrocs
que sobtadament s’esdevenien dins meu…
i en
sortia sempre fent tentines
entremig de les boires maleïdes que ofuscaven el
meu enteniment
i les meves nits desesperades…
Han
passat els anys i m’he adonat que res canvia.
Cap
trapezista abandona el seu trapezi.
Jaume
Belló.
1 comentari:
M'he emocionat.
La vida no és fàcil per als trapezistes, però no ens enganyem ni ens autotorturem, també duem màgia al món i sóm capaços de crear coses meravelloses per a qui les sap apreciar. Ningú t'estimarà com un trapezista.
Publica un comentari a l'entrada