Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 19 de desembre de 2013

NO ENS PODEM ENTENDRE.

Estem en una època de crisi del cos com a missatge.

Només anem a la recerca d'un cos perfecte, homogeneïtzat, a la moda, que no sobresurti dels models d'estilisme amb els que ens matxaquen continuament uns cànons de bellesa que la televisió i el cinema han inventat per a nosaltres.
Per poder trencar aquesta homogeneïtat capitalista decorem els nostres cossos amb tatuatges, anellaments, extensións, dil·latacions i altres, però no som conscients de totes les coses que el nostre cos és capaç d'explicar sense necessitat de falòrnies "desiguals" que només ens converteixen en clons. No som conscients del que diu cada un dels nostres cossos, de la importància i la riquesa de la diferència que aquests cossos suposen. 
No hem après a llegir els signes que els nostres cossos ofereixen i per això intentem enterrar-los, deconstruir-los o destruir-los directament per trencar amb aquella igualtat que ens ven la publicitat, sense adonar-nos que caiem en una mena d'uniformitat "amagada".
Vivim la vida com un espectacle que dirigeixen persones que ni tan sols coneixem, totes les persones juguem un rol: a la família, amb les amistats, a la feina, però per contra, en volem ser actors i actrius neutres, sense missatge, passant i volent ser vistos però sense responsabilitzar-nos de les nostres obligacions com a performers del món que ens ha tocat viure i, el que encara és pitjor, sense saber que això no és possible…
Els nostres cossos no paren d'enviar missatges tot i que no sapiguem desxifar-los i, arrel d'aquesta mena d'analfabetisme, confiem massa en l'ús de la paraula, d'una paraula que menteix o, en el millor dels casos, és equívoca i ha perdut absolutament tot el seu contingut. 
Es per aquesta raó que no ens podem entendre.