Algunes vegades em quedo pensant.
Observant -més aviat-...
Aquest és un costum que no he abandonat des que era petit.
Observar les persones... perquè és en cada un de nosaltres on resideixen les històries, les vides viscudes.
Sovint ens pensem que el teatre ens aporta un nou ordre d'imaginació però en la majoria de casos només es tracta d'unes paraules bellament organitzades les unes darrere les altres. Això passa quan la posada en escena ens deixa poc lloc per a la imaginació. Hem de tenir clar que el teatre no pot reflectir mai la vida en tot el seu abast, per tant com a espectadors sempre ens cal omplir alguns buits que no ens ofereix l'escenari, per molt ple que estigui de decorats i d'objectes necessaris per establir un context, una atmosfera...
Per tant, com més guiat, com més narratiu -pel que fa al text- és l'espectacle, menys espai deixa per a la riquesa de la imaginació de l'espectador... I això atreu a moltes persones que no volen pensar quan van a "escoltar" al teatre, ni volen fer l'esforç d'imaginar, ni deixen que s'alliberi la seva fantasia, però a altres persones, les menys... no ens aporta res de res tot aquest blablabla... en la majoria dels casos ni tan sols s'entén (o el que es pitjor, ni se sent) allò que ens volen explicar.
Per tant em continuo preguntant... on són les històries? Està vist que no habiten en els discursos que veiem o sentim a l'escenari... ni en les paraules bellament escrites pels autors, sinó en la ment de l'espectador... igual que en la ment del lector i no en el munt de petites taques negres escrites en una pàgina en blanc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada