Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 29 de maig de 2013

FERNANDO PESSOA I JO

Hi ha llibres que et marquen per sempre.
Altres passen pel teu davant sense pena ni glòria.
Alguns m'han costat de llegir, a uns altres hi torno de tant en tant.
Alguns són reveladors.
Altres són prescindibles...
Un dels que més m'han costat però que finalment -després de 7 o 8 intents- vaig poder llegir va ser l'Ulisses de James Joyce. Gran Obra. Hi tornaré.
Un altre que m'agrada amar llegint en les meves hores més baixes de moral és EL LLIBRE DEL DESASSOSSEC...

Diari íntim de Fernando Pessoa escrit sota el nom d’un Bernardo Soares -que era ell mateix, de la mateixa manera que ho eren Reis, Caeiro i Campos, però molt més ell encara-; o bé fragments, notes, apunts esparsos per a una novel·la protagonitzada per un gris i angoixat escrivent de la Rua dos Douradores, que mai no va tindre un projecte clar i precís, i que, al contrari, va anar eixamplant els seus límits poc definits dins d’una ment complexa. 
El Llibre del desassossec és el llibre que podem considerar com una de les fites literàries del segle XX, però que no va ser mai, en realitat, un llibre, tot i que és molts llibres al mateix temps. És el llibre que va escriure Fernando Pessoa, o Bernardo Soares, o el llibre que mai no va ser escrit per ningú, sinó únicament somniat. 
El llibre de la incapacitat davant de la vida, del tedi, de l’angoixa, de l’abdicació.
Pessoa i Jo a Lisboa

dimarts, 28 de maig de 2013

ON ESTAN LES HISTÒRIES

Les històries, per mi, sempre han estat als llibres, sobretot perquè em permeten llegir i deixar anar la imaginació.
Ara ja ni tan sols m'interessen les novel·les, perquè m'avorreixen ja que la meva imaginació sempre troba històries molt més interessants i que les persones que escriuen novel·les no han pensat o potser han descartat... Fa pocs dies llegia un relat on un home tenia la mateixa sensació que jo... i vaig pensar que hi deu haver més gent que els passa.
La solució que té això és llegir altres coses més difícils, més elaborades, que et suposin altres reptes que el simple fil de la narrativitat i les avorrides descripcions; quan un ha llegit tant ja no troba el mateix plaer en els tipus de lectures de les quals altres persones encara poden gaudir, és com una condemna!
Històries infinites al Museu de Titelles de Tolosa

Jo en un fotograma del Guerrero del Antifaz

ESTEM ATRAPATS

Ahir pensava, veient EL HALCON Y LA PALOMA, que estem tornant a l'època feudal... on els grans senyors vivien com a reis (igual que està començant a passar ara), mentre els seus súbdits i vassalls anem pagant cada vegada més taxes i impostos, i sent víctimes de retallades en tots els drets socials, que ens estan duent a la pobresa. Tot això només per pagar les seves mansions, per mantenir els seus vicis, les seves festes i banquets... I això cada vegada ens té més atrapats. Ens estan enxampant i exprimint com algun cop hem vist en aquestes pel·lícules de caire medieval, i només un Ivanhoe, un Robin Hood que comenci a robar els rics per repartir el més bàsic als pobres, garantint així les necessitats i lluitant contra les injustícies, ens podrà treure d'aquesta situació d'indefensió en la que ens comencen a instal·lar totes aquelles persones que, no tenint-ne prou amb tirar enrere fins al feixisme, encara van més enllà i en alguns casos arriben al feudalisme, o a l'esclavatge... I, sisplau, no perdem de vista que aquests comportaments opressors parlen tots els idiomes!!
Ens abaixen les pantalons per poder donar-nos ben fort pel darrera, ens están sagnant i nosaltres en som còmplices d'alguna manera per mantenir aquest sistema polític que ens està portant a la misèria més absoluta.

dimarts, 21 de maig de 2013

CARAGOL TREU BANYA

Ara que s'atansa l'aplec i el preu del caragol pujarà, us deixo aquesta imatge que he trobat en una de les llibretes de quan anava a l'escola !  

LLUMS


NIT DELS MUSEUS - PREMSA




MÉS IMATGES DE LA NIT DELS MUSEUS








dilluns, 20 de maig de 2013

NIT DE MUSEU

Increíble i emocionant nit la que vam viure al Museu de Lleida. Culminació d'un bon treball de les artistes. I els artistes també. Gràcies a totes les persones que vau venir a veure'ns!!






AL METRO

Passo els fulls d'un diari que no llegeixo. 
Propera Estació: Lesseps. 
Una senyora amb una permament cremada i cabell de color porpra prem fortament la barra de seguretat mentrre el seu anell d'ametistes -a joc amb el cabell- ressalta en la buidor, gairebé freda, de l'espai. 
Mai havia vist la ziga-zaga impertorbable de la gent en els vagons de metro articulats mentre ens anem traslladant d'una estació a l'altra...
Lesseps. 
Estem bloquejats, les portes no s'obren ni des de fora ni des de dins... "señores psajeros, por razones técnicas no se podrán abrir las puertas en esta estación" i sense cap altra explicació comença la marxa... les persones que volien entrar només cal que esperin un altre comboi, però què farà ara la gent que hauria d'haver sortit?
Saludo una familia estrangera que em somriuen i em diuen adéu amb un gest amable. Hauria volgut obrir-los des de dins, però tampoc me n'he sortit. No costa res regalar un somriure.
A l'estació següent, les portes ja s'obren, el pànic momentani ha acabat, i tot continua amb la mateixa normalitat de sempre, un parell de persones de l'Europa de l'est seuen davant meu, discuteixen. Ella sembla enfadada mentre ell menja un entrepà de formatge i fa que no amb el cap. Ella no està massa convençuda. Baixen. I caminen separats per l'andana de l'estació plena de passatgers. Ara, sense dir-se res. La història ja no dóna més de si.




divendres, 17 de maig de 2013

ALGUNA COSA BLANCA SOBRE MI

Un cafè negre i alguna cosa blanca sobre mi;
el petroli que està marcant preus al món no para de viatjar,
mentre incrementa el seu valor a cada quilòmetre recorregut,
i jo voldria explicar alguna cosa blanca sobre mi.

Groc, lila, vermell…
em surten coses de tots els colors
mentre encara em fa patir no trobar res blanc sobre mi.
I, de sobte, els colors deixen de tenir importància,
com si fossin minerals encara no descoberts.
Els meus somnis són en colors 
i, ara, una cosa blanca sobre mi és la llum 
d’un fluorescent que parpelleja 
enmig de la nit fosca d’un bar de carretera. 
Vet aquí alguna cosa blanca sobre mi
que no tornaré a veure mai més.

Jaume Belló

dimecres, 15 de maig de 2013

UN ALTRE REGALET !!!!

COMPLIR ANYS

Una de les coses millors de complir anys és el retrobament, i el fet que la gent que t'estima miri de regalar-te allò que creuen que més t'agradarà. El cert és que les persones que et coneixen sempre acaben encertant !!!!
pastís salat...
caixa de petons...
bona companyia...
Què més es pot demanar ????








LA NIT DELS MUSEUS



diumenge, 12 de maig de 2013

ADÉU ALS IDOLS

Jo sóc una persona de poques idolatries, no ho sóc, no ho he sigut mai, però hi ha persones en el món que em captiven per la seva senzillesa, per la seva manera de fer, per la seva humiltat... Gairebé totes són persones properes a mi, perquè els meus ídols no solen ser gent famosa, sinó gent que treballa dia rera dia per les altres persones. Que converteixen els seus esforços en ajudar els altres, no en ajudar-se a sí mateixes...
Tot i això, hi ha algunes persones que, segons el meu punt de vista s'han guanyat el dret a ser reconegudes per tothom, a ser ídols; dos d'aquests "ídols" ens han abandonat aquesta setmana...  
Alfredo Landa i Constantino Romero... que el vostre viatge continui allà on sigui que us trobeu... 


PETITES PECES PIES

Ja ho tenim això!
És un plaer poder tenir aquestes complicitats amb les persones.
De vegades tenim la impressió que caminem sols, però en el món de l'art i la creació hi ha moltes persones que estem en sintonia. 
Amb aquest grup de persones que es van apuntar al curs de l'Aula Municipal de Teatre i amb les quals hem treballat les eines creatives, ja ho tenim enllestit per presentar l'espectacle PETITES PECES PIES al Museu de Lleida, que ens ha ofert la seva complicitat i el seu ajut, el seu acompanyament en explicar-nos una obra cabdal de la història de Lleida com és la que conformen els murals de la Pia Almoina, i sense oblidar el suport del Consorci de la Seu Vella, que ens va acabar de donar informació "in situ".
Ara ja només ens cal que totes aquelles persones que estigueu interessades en veure el resultat d'aquest treball vingueu al Museu de Lleida el dissabte vinent a les 20'30 o bé a les 21'30.
És una història sencilla, de gent que per raons diverses coincideixen en un temps i en un espai. I que tenen poques (o moltes) coses en comú.
Això, en qualsevol cas, us tocarà esbrinar-ho a vosaltres !!!
Aquí us deixo unes imatges perquè us en pugueu fer una idea.