Passo els fulls d'un diari que no llegeixo.
Propera Estació: Lesseps.
Una senyora amb una permament cremada i cabell de color porpra prem fortament la barra de seguretat mentrre el seu anell d'ametistes -a joc amb el cabell- ressalta en la buidor, gairebé freda, de l'espai.
Mai havia vist la ziga-zaga impertorbable de la gent en els vagons de metro articulats mentre ens anem traslladant d'una estació a l'altra...
Lesseps.
Estem bloquejats, les portes no s'obren ni des de fora ni des de dins... "señores psajeros, por razones técnicas no se podrán abrir las puertas en esta estación" i sense cap altra explicació comença la marxa... les persones que volien entrar només cal que esperin un altre comboi, però què farà ara la gent que hauria d'haver sortit?
Saludo una familia estrangera que em somriuen i em diuen adéu amb un gest amable. Hauria volgut obrir-los des de dins, però tampoc me n'he sortit. No costa res regalar un somriure.
A l'estació següent, les portes ja s'obren, el pànic momentani ha acabat, i tot continua amb la mateixa normalitat de sempre, un parell de persones de l'Europa de l'est seuen davant meu, discuteixen. Ella sembla enfadada mentre ell menja un entrepà de formatge i fa que no amb el cap. Ella no està massa convençuda. Baixen. I caminen separats per l'andana de l'estació plena de passatgers. Ara, sense dir-se res. La història ja no dóna més de si.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada