En acabar les peces, el Toni va tenir la idea de demanar què els havíen semblat a les persones que les van veue, i aquí us deixem els comentaris que tenim fins ara.
TONI: Gràcies a tothom per venir!!!! heu
estat un públic fantàstic i generós!!! i esperem que ho continueu sent! Per la
meva part no més us demano un darrer petit esforç: em podríeu dir que us ha inspirat
cada peça que heu vist? Quins sentiments heu experimentat... Quina història heu
entès o heu volgut entendre?
Per a nosaltres és molt important saber la
vostra opinió!
Petons, abraçades i gràcies de nou!!
GUADALUPE: Jo no vaig poder venir però
segur que m’hagués causat moltes impressions! Sou uns innovadors!
CRISTINA: Uy, ahora me he acongojao… Al
final me perdí uno de los tres itinerarios, pero creo que solo me quedaron por
ver dos de las actuaciones.
Primero me entró dolor de cabeza de la
concentración que me suponía intentar entenderlo todo y darle un significado si
o si. Salí del recorrido rojo pensando que solo había captado la de Jane, y eso
que de inglés yo ni flowers...Luego decidí relajarme y disfrutar.
Que "im-presionantes", alucino de
cómo estos artistazos no solo han interpretado, si no que han creado a partir
de su propio equipaje emocional, estas obras, pequeñas pero grandes.
Independientemente de lo que cada uno podamos interpretar, han conseguido
hacernos sentir.
Si me atrevo, ya iré comentando mi
“interpretación” de cada uno, poco a poco, eso cuesta más…
RAFA: A nivell general de tot l'espectacle trobo que hi ha molt
bona sintonia i equilibri entre totes les peces. El fet de que hi hagin algunes
peces més viscerals i d'altres més mentals fan que l'espectador es senti còmode
en els tres itineraris.
La peça introductòria serveix d'aparador
d'allò que veurem i el fet d'emmarcar-la en un espai exterior fa que la
vivència de tots els itineraris sigui molt més especial per l'espectador: el fa
formar part de l'espectacle, trenca la convenció teatral de la quarta paret i
fa que l'espectador rebi estímuls i sensacions enlloc d‘una història amb una estructuració
clàssica d'inici, nus i desenllaç. La peça conclusiva potser és la que té una
disposició més tradicional encara que no deixa d'interactuar amb el públic. L’espectacularitat
visual i l'intriga de l'inici fan que sigui una peça força interessant.
La disposició de l'espai de totes les peces
és potser el més interessant de l’espectacle. Veure dues peces en un mateix
espai que ha estat modificat dóna una sensació d'unitat a tot plegat. Tot passa
a ser una gran bombolla de sentiments i sensacions, compacta però també
flexible. A totes les peces es podia llegir el "lema" o la frase
capçal de l'obra sense que fos de forma explícita. Al meu parer això mereix un
fort aplaudiment pel fet d’atrevir-se a tractar els temes d'una forma tan
efímera i intangible i també per tractar al públic com a éssers intel·lectuals
que poden deduir, imaginar o fins i tot inventar allò que estan veient.
