Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 8 de febrer del 2012

LA PERLA NEGRA

He trobat la manera de sobreviure a aquest infern de fum, d’homes cridaners, de dones de la nit...
Quan el fum se m’enganxa a la gola i els insans vapors del perfum barat que es respira aquí amenacen d’ofegar-me, penso en la meva infància. Només em cal tancar els ulls i recordar la tèbia brisa que ve del mar a la meva petita ciutat. Quan tenia deu anys somiava amb els grans escenaris. Si la meva mare fos aquí ara. Bé, no aquí, aquest no és un lloc per a ella. Vull dir que si la pogués veure d’aquí una estona al tornar a casa...
Em couen els ulls. Aquesta nit el fum sembla més espès i més àcida l’olor de suor. Alguna cosa passa allà al fons, alguna cosa que no arribo a veure amb claredat.
I si em convertís en la millor cantant de boleros del món, t’imagines?, la meva veu, el meu talent, les meves ressaques, tots els meus molts homes dolents, tot junt dins d’un got d’absenta que aconseguís alegrar-me les nits de solitud sense ell... per sort tinc tots els discos de l’Omara Portuondo, només ella aconsegueix consolar-me de la seva absència en aquestes quatre parets mentre els carrers es saturen de xulos i de putes asmàtiques.
Arriba un moment en que una ja no sap si aquesta imatge que torna cada poca estona és un record, un tros de pel•lícula, un bocí d’un conte mal contat quan ja estem a punt de caure de tant borratxos com anem... El cas és que, molt sovint, veig una dona caminant enmig de la nit per uns carrers de pedra força empinats. Una dona que va amb talons alts i les voreres rellisquen tant que ha d'aguantar-se a les finestres per poder arribar a la propera cantonada. La dona ha sortit d’una emissora de ràdio i sembla que s’encamina cap a una reunió important perquè porta un model de Dior. Qui és aquesta dona? Podria ser alguna amiga meva, molt estimada, podria ser jo mateixa, només sé que la visió, el miratge, porta sabates de taló d’agulla fets a mà i ni tan sols es molesta en mirar per damunt de la seva espatlla per veure si algú la segueix.
No hi ha qui entengui aquesta sorollada. El meu cap ha caigut damunt les tecles del piano i tot el fum del món s’ha concentrat en la meva tràquea. No puc respirar. Noto com m’adormo i en el meu malson descobriré que la història de la meva vida és tan sòrdida i banal que no serviria ni per escriure un bolero de segona classe...
I tampoc hi hauria ningú per cantar aquest ínfim bolero fet d’oblit i de nostàlgia.

1 comentari:

claudia ha dit...

m'encanta.....tant.....