De petit, a part de jugar amb els madelmans i amb el cineExin, hi havia dues coses que em tenien el cor robat: els catxarros de maquillar i la màquina de cosir de la meva mare...
El maletin de la senyorita Pepis no me'l van portar mai els reis, però la meva cosina en tenia un i li fotia uns maquillatges a les seves nines que flipava... i la màquina de cosir de la meva mare no la vaig poder tocar fins que, ja de gran, vaig començar a necessitar cosir-me la meva roba per al teatre.
Recordo, ara que estava preparant una camisola per al proper espectacle, passar-me les hores mirant com la feia anar, com meravellat de que, d'un estri tan estrany, en poguessin sortir les camises i totes les coses que en sortien mentre sonava de fons el Consultorio Sentimental de la Señora Francis; suposo que és d'allí d'on em ve la capacitat de poder fer els meus pinitos en costura !!!
1 comentari:
Jaume, jo també em vaig fer un tip de demanar aquest joc de la “señorita Pepis”, però no el vaig tenir mai. Els reis mags, suposo que cansats de la demanda, em van fer arribar una mena de succedani per calmar les meves ànsies i possiblement també la seva mala consciència. Aquest succedani que només tenia una similitud en el nom es tractava d’una nina anomenada “Pupis” - devia costar deu vegades menys- però va ésser extraordinàriament ben rebuda.
La meva màquina de cosir és una hexagon del 1906 (Singer)
Publica un comentari a l'entrada