LLEGENDA JAPONESA AMB LA QUE M'IDENTIFICO

Hi havia un monestir molt antic al Japó, on es conservaven les tradicions de crear jardins zen… el monjo jardiner que estava de torn aquells darrers anys, portava moltes setmanes preocupat. El Superior d’un altre monestir que tenia un jardí famosíssim havia anunciat la seva visita i li resultava molt important no semblar que el que ell cultivava es desmereixés davant dels ulls de l’Abat.
Per això el monjo hi treballava cada dia perfeccionant el petit microcosmos del seu jardí, repassant les onades d’arena finíssima que representaven l’oceà, tallant el boix que servia de tanca, aclarint la molsa i els líquens que feien més vella la roca central, símbol de la muntanya sustentadora del cel. El dia abans de l’anunciada visita el mateix abat del seu monestir va acudir a veure el jardí i el va felicitar, però el monjo se sentia inquiet cada cop que mirava el seu jardí: li faltava alguna cosa.

De sobte va tenir una inspiració. Es va atansar al cirerer que s’alçava entre els arbustos i el va sacsejar amb molta cura dins que va aconseguir desprendre d’una de les seves branques la primera fulla de la tardor. La fulla va anar caient de manera oscil•lant fins al terra i es va convertir en una taca groguenca sobre la verdor immaculada de la gespa. El monjo va somriure satisfet: el jardí perfecte quedava complet amb aquella imperfecció.

Ara si representava la totalitat del cosmos.