AVANÇO CAP A ENLLOC

Avanço cap a enlloc.
Sé que al davant no hi tinc res,
i tampoc m’importa massa
tot allò que deixo enrere.
M’agrada i m’emociona aquesta sensació de buidor
que intueixo al meu davant, no enterbolida (encara)
per la presència d’obstacles que em facin aturar.
I veig aquesta buidor tan negra
com la pantalla d’un telèfon mòbil en repòs,
sabent que en qualsevol moment,
amb un petita vibració,
un petit moviment a l’altra banda,
una mínima intenció de fer
es convertirà en una llum
que m’ha de permetre avançar
de nou pel camí.
Als homes ens costa adaptar-nos als canvis,
al cicles que es produeixen a la nostra vida,
perquè no menstruem.
O no volem ser cíclics
per por de no avançar;
però començar un nou cicle
ja és començar un nou camí,
perquè en les nostres vides els cicles
mai són concèntrics
sinó que tenen forma d’espiral
i no es pot recular quan has agafat l’embranzida...
encara que sigui en la direcció equivocada.