Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 1 d’agost de 2011

36 MINUTS: LA IAIA

I així em vaig atansant al final de la meva vida, asseguda en un aeroport on duc a passejar el meu net que m’ha dit que volia un tanc per al seu aniversari. Està prop de casa l’aeroport, només em cal fer dues parades d’autobús i al menys, el nen no torna a casa amb la roba bruta i les sabates plenes de sorra, que cada vegada és un maldecap i una enrabiada quan el veu sa mare.


Poc a poc observo la gent que m’envolta, els nois que semblen noies i les noies que Déu sap el que semblen, acomiadant-se perquè un d’ells (que jo no sé si és el noi o la noia) se’n va de viatge, o retrobant-se desprès de molts dies de no saber res l’un de l’altre. Un moro que fa mots encreuats en un idioma que segurament no coneix, perquè només fa que mirar al cel per si Alà li dóna inspiració, que penso jo que Alà no deu saber cap paraula en castellà, o vestuasaber si al ser un déu van poder escapolir-se del rotllo aquell de Babel... un altre moro, molt guapet, però una mica més brut no para d’entrar i de sortir del vàter, pobretmeu! deu haver agafat una passa, això perquè no els avisen que l’aigua l’han de comprar que no es pot beure de l’aixeta, i uns quants vells que deuen tenir problemes de pròstata o vestuasaber perquè tampoc no paren d'entrar i sortir dels vàters.
Valdria més la pena que hagués comprat una novel•la de les del Marcial Lafuente Estefania, com les que llegia el meu home, que he vist que en tenien en aquella parada d'andròmines de segona mà... La que porto al bolso està molt atrotinada, ja... ja té 5 creuetes, vol dir que ja l’he llegida 5 vegades... casi me l’hauria de saber de memòria...
Algunes nits m’entren ganes de cridar que no calia fer tant camí per arribar fins on he arribat, per veure les coses que he vist i les que he viscut… Un tanc! I jo que li volia comprar un còmic del Carpanta, per a que sabés el que és passar gana. I vol un tanc! Que guapos estan els nois vestits de policies, el meu home estava tan guapo amb aquell uniforme, llàstima que no el va poder portar gaire temps. I la gana? Ara ja tens comestibles a tot arreu l’abast de la mà, però quan jo era una nena... si no fos per aquests policies que estant donant tombs amunt i avall aniria a agafar un grapat de caramels i me’ls posaria a la butxaca com aquesta quitxalla que surten tan feliços de la botiga de llaminadures.
Que poc costaria fer feliç a un nen si no tingués de tot. On s’és vist, un tanc… per a que deu voler un tanc… on ha après que s’ha de jugar amb tancs… potser preferiria que fos un nen amb pinta de nena i que li agradés jugar amb nines i amb nenes i no amb tancs, que poc sap el que és un tanc… el seu avi prou que li hagués explicat... si encara fos viu... Ves que n’és d’indecent la mort, democràtica això si, però indecent... Jo crec que estic malalta, em meravello per coses que desapareixen un cop les he pensat... la jove sempre em diu que repeteixo massa vegades les coses, deu ser veritat?