Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 29 d’abril de 2009

NO DECIA PALABRAS


No decía palabras,
acercaba tan sólo un cuerpo interrogante,
porque ignoraba que el deseo es una pregunta
cuya respuesta no existe,
una hoja cuya rama no existe,
un mundo cuyo cielo no existe.

La angustia se abre paso entre los huesos,
remonta por las venas
hasta abrirse en la piel,
surtidores de sueño
hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.

Un roce al paso,
una mirada fugaz entre las sombras,
bastan para que el cuerpo se abra en dos,
ávido de recibir en sí mismo
otro cuerpo que sueñe;
mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne,
iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo.
Auque sólo sea una esperanza
porque el deseo es pregunta cuya respuesta nadie sabe.
LUIS CERNUDA

dimecres, 22 d’abril de 2009

LLEGIR: ESBÓS SOCIOFISIOLOGIC



Llegir és un acte.
Voldria parlar d’aquest acte, i només d’aquest acte, d’allò que el constitueix, d’allò que l’envolta, no d’allò que el produeix (la lectura, el text llegit) ni d’allò que el precedeix (l’escriptura i les seves opcions, l’edició oi les seves opcions, i la impressió i les seves opcions, la difusió i les seves opcions, etc...) alguna cosa així, en síntesi com una economia de la lectura en els seus aspectes ergològics (fisiologia, treball muscular) i socio-ecològics (la seva ambientació espai-temporal).
Fa varies dècades que tota un escola moderna de la crítica posa l’accent, precisament en el com de l’escriptura, la textura del text, la inscripció, el traç, el peu de lletra, el treball minúscul, l’organització espacial de l’escriptura, els seus materials, els seus suports, els seus codis (puntuació, sagnia, paràgrafs, etc....), el seu autor (l’escriptor escrivint, els seus llocs, els seus ritmes, els que escriuen en el cafè, els que treballen de nit, els que treballen a l’alba, els que treballen els diumenges, etc...)
Queda per fer, al meu judici, un treball similar sobre l’aspecte eferent d’aquesta producció: el lector fent-se càrrec del text. No es tracta de concentrar-se en el missatge captat, sinó en la captació del missatge en el seu nivell elemental, el que succeeix quan llegim: els ulls que es posen en les línies, i el seu recorregut, i tot el que acompanya aquest recorregut: la lectura portada al que és en primer lloc, una activitat precisa del cos, la participació de certs músculs, diverses organitzacions posturals, decisions seqüencials, opcions temporals, tot un conjunt d’estratègies, inserides en el continu de la vida social, i que fan que no llegim de qualsevol manera, ni en qualsevol moment, ni en qualsevol lloc, encara que llegim qualsevol cosa.
(GEORGE PEREC - PENSAR/ CLASSIFICAR)

dimarts, 21 d’abril de 2009

AUSENCIA

Quizá lo más duro
sea descubrir
que cuando despierte por la mañana,
tu no vas a estar ahí,
a mi lado,
para respirar conmigo un nuevo dia...
Dos meses después de encontrarte,
sigo pensando que nunca te conocí,
que nunca descubrí
tus contornos
ni tus fronteras,
ni tus adentros,
ni tus quisiera...
Me doy cuenta que no aprendí
nada de ti,
aunque quizá la culpa sea mia
por no haberte preguntado...
pero como no quiero seguir así,
he optado por dormir sin soñar.
por vivir sin soñar,
por no dormir,
por no soñar,
por no vivir.

PÀNIC D'ESCRIPTOR


Passa el temps i no se t'acut cap idea.
Et sents confús.
No saps, no veus per on començar.
Els nervis et fan consumir
una cigarreta darrera l'altra,
una ungla darrera l'altra
fins que la sang t'envolta els dits
i et fan mal quan agafes el bolígraf.
Hi ha poc temps i no et surt res.
Tornes a pensar-hi,
el cap navega des d'aquí fins allà,
però un aquí i un allà sense concretar.
Et falta concentració.
I ho has de fer.
ARA.
T'agradaria tenir pàgines i pàgines
farcides de lletres,
encara que només fossin paraules soltes,
esborranys,
això ja seria un començament.
Però la pàgina resta blanca.
Blanca i buida.
I de sobte l'angoixa se't menja,
un altre cop.
Tems la situació coneguda.
Por no, terror!
La blancor et provoca terror.
Saps que aquesta pura blancor,
aquesta immaculada blancor,
algun dia s'omplirà de signes
que tu seràs capaç d'ordenar
i que tothom podrà reconèixer i desxifrar,
però ara està blanca, blanca, blanca...
Blanca i buida.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Julian Barnes


¿COM PODEM SABER EL QUÈ PENSEM FINS QUE NO SENTIM EL QUÈ DIEM?