Sense pressa obro els ulls
i veig l’immens blau-gris inabastable.
El clinc clinc rítmic
d’un cafè amarg
em commou.
Una respiració
acompassada
més aviat lenta
m’indica que visc
sense adonar-me’n.
m’aboco una mica més
i veig
la desfilada de cossos
que s’adrecen al seu destí quotidià
mentre caminen
al ritme acompassat
de la meva respiració
i del meu cafè.
Vivim seguint els ritmes
que ens marca un metrònom
invisible i infinit.
JOTABÉ
3 comentaris:
Homenet!!!!! com va? moltes gràcies per la recomanació! em volia comprar un llibre per llegir a l'aeroport i ja se quin comprar! jajaja ja et dire k m'ha semblat... si es de turment segur que m'agrada... Psicosis 4.48 em va encantar... si es de l'estil... jijiji habere quan fem una hamburguesa feliz eh????? besitets!!
PD: molt xulo el text!!!
i q pasaria si agafessim aquest metronom el tiressim per la finestra, o li peguessim una patada, o ens hi sentessim a sobre i el deixessim sord....?¿?¿?¿?¿?¿
probablement que estaríem perduts !
Publica un comentari a l'entrada