Hi ha moltes descripcions d’allò que s’anomena un diletant:
generalment es diu “d’aquell que practica una ciència o un art sense tenir capacitat ni coneixements suficients”, té un matís pejoratiu per a qualificar els que s’interessen per una cosa de manera superficial, i mostrant un comportament ostentós en la seva afecció a tal pràctica que no és pròpia de la seva especialitat o de la seva professió.
És molt comú veure en el diletant certa arrogància com expressió de la seva pròpia impotència, cosa que sol amagar darrera de les crítiques i/o justificacions, però aquesta conducta és l’expressió d’una falta de comprensió dels mecanismes que fan girar la roda de la cultura i de la societat mateixa. El diletant sol protegir-se darrere d’un cert gaudi i delit de tot allò que creu que coneix, aquesta vanitat de suposar un coneixement pel sol fet de gaudir emocionalment d’un art, condueix a la més baixa consideració d’aquest art.
El diletantisme és una malaltia de la època molt arrelada en una societat que posa el valor en lo sensual i en la crítica de tot allò que no el satisfà.
Hi ha certes característiques que són el substrat del diletant, com la improvisació, el "talentisme”, la peresa fatalista, el diletantisme fantasiós, la manca de disciplina intel•lectual, la irresponsabilitat i la deslleialtat moral i intel•lectual, tot això unit a comportaments basats en falsos deures i obligacions hipòcrites, que condueixen necessàriament al cinisme snob.
Si a això li afegim una certa miserabilitat de l’ànima, doncs....., trobem al hippie perfecte....., o al burgès que "disfruta" de l’art amb un estil escapista................
