La Trieste de Magris

Divendres passat vaig estar al CCCB veient l’exposició. Us deixo unes paraules de l’article que surt al diari.


Trieste és una ciutat fronterera, barreja de llengües i cultures: italiana, germànica i eslava. També és coneguda i reconeguda perquè hi van néixer o hi van viure alguns dels escriptors i intel•lectuals més importants dels últims segles: Italo Svevo, Umberto Saba, Rainer Maria Rilke, Scipio Slataper, James Joyce…

Claudio Magris esdevé el fil conductor i el nexe amb la seva ciutat. Els extraordinaris i, a la vegada, complexos textos de Magris al•ludeixen sovint a Trieste, als seus personatges anònims i cèlebres, a la història de la ciutat i als seus propis records.

El visitant ha de fer el recorregut de l’exposició amb els cinc sentits. Sentir la força del vent de Trieste, palpar les pedres del Carst i percebre el mar Adriàtic. Sorprendre’s amb la remor de les guerres i escoltar cançons triestines. El visitant pot seure en el cèlebre Caffè San Marco i entrar a la coneguda Libreria Antiquaria. I recórrer el Danubi, a través d’una evocació del seu curs per Centreeuropa, a partir de la lectura d’alguns dels seus fragments.

La mostra inclou materials expositius tan diversos com instal•lacions audiovisuals, objectes i pintures originals, lectures de passatges literaris i fins i tot una pel•lícula, Dietro il buio (Rere la foscor)...

EL PROCÈS CREATIU

Que bonics són els processos creatius, quan comencen com un encàrrec i, poc a poc, van agafant consistència. La Dama de Gardeny és el resultat de algunes vicissituts creatives; sorgeix com un encàrrec de Turisme de Lleida, en aquells moments el meu contacte i amb qui vaig parlar era la Laura... i, poc a poc, el projecte es va convertir en un espectacle itinerant per a visites estiuenques al Castell de Gardeny. En aquell moment, el van fer L'Arnau, el Joan i la Meritxell... però també hi han passat l'Óscar, l'Oriol, el Jordi, la Clara, l'Àngels, el Víctor i jo mateix...

Després de la primera temporada parlem de fer una versió per a nens i nenes de les escoles que vulguessin visitar l'edifici, i no va tirar endavant... llàstima! però vet aquí que les coses, algunes vegades, segueixen camins que no sabem on ens portaran; i el més interessant sempre és endinsar-nos-hi (un sempre està a temps de tirar enrere si no li agrada el que troba pel camí, o de baixar del tren), així que fem que l'Arnau, El Joan i la Meritxell es converteixin en titelles - seguint un model que vam crear amb l'Òscar per a l'itinerant de Gardeny - i comencem l'espectacle amb una escenografia que vam anar a buscar en un dels camps del meu germà, i robes i vestits que ens ha fet l'Imma... agafem el vaixell per anar-lo a fer a Maó, per primer cop !!!!!

Així doncs la llavor de l'espectacle finalment, amb la complicitat creativa de l'Òscar (gran constructor i sanador de titelles) i del Jordi, i tot el Xip Xap, l'hem aconseguit sembar i està agafant embranzida. Jo sempre dic que la ignorància és molt atrevida, no pot ser d'altra manera... si mireu bé, veureu que m'he penjat un acordió i faig de músic...

Cap on anirà la DAMA DE GARDENY? al final de l'espectacle ella marxa a Tunis, però com continuarà la cosa no ho sabem. Qui ho pot saber en aquests temps que corren. De moment, ho veuran un munt de nens i nenes de les escoles de Lleida, i després, qui sap?! potser Cuba, Holanda... El sud d'Itàlia...

CINEFÒRUM

Un dinar suculent, en bona companyia, una tarda de cinema estupenda amb una pel·lícula sobèrbia al meu parer. Gràcies Anna i Jaume i Laia i Martí... (espero que no tinguessis ni malsons ni altres... provocats per la por o per l'alegria)

La ela de Milet

"Jo mai he tingut problemes d'identitat. M'hi trobo bé a la meva pell. I no tinc perquè dissimular-ho.

Tampoc he tingut mai problemes existencials. M'agrada viure, sobretot viure al meu aire, sense massa reflexions.

Per a mi, el temps és, només, un buit que cal omplir de tota mena de gaudis, dels més petits als més grans."

CANDIDATURA

http://issuu.com/josepantonimoreno/docs/08-programa_-_candidatura

Quan era jove i lliure, i la meva imaginació no tenia límits, somiava amb canviar el món.

Quan em vaig tornar més vell i savi vaig descobrir que el món no canviaria, així que vaig escurçar els meus anhels una mica i vaig decidir canviar només el meu país. Però el meu país també semblava immutable.

Quan vaig arribar al ocàs de la meva vida, en un darrer intent desesperat, em vaig proposar canviar només la meva família, a les persones més properes a mi, però, per desgràcia, ja no me’n quedava cap.

I ara, mentre em trobo en el meu llit de mort, me n’adono de sobte: Si m’hagués canviat primer a mi mateix, amb el meu exemple hauria canviat la meva família. I, a partir d’aquesta inspiració i estímul podria haver fet un bé al meu país i, qui sap, potser fins i tot... hauria canviat el món.

(Aquestes paraules estan escrites sobre la tomba d’un bisbe anglicà, en la cripta de l’Abadia de Westminster.)

"ON ET PORTI EL COR" - Susanna Tamaro.

"Cada cop que, en créixer, tinguis ganes de convertir les coses equivocades en coses justes, recorda que la primera revolució que cal realitzar és dins d’un mateix, la primera i la més important. Lluitar per una idea sense tenir una idea d’un mateix és una de les coses més perilloses que es poden fer".