UNA FURTIVA LACRIMA (ENRICO CARUSO)

¿Quién es el público y dónde se le encuentra?

Yo vengo a ser lo que se llama en el mundo un buen hombre, un infeliz, un pobrecillo, como ya se echará de ver en mis escritos; no tengo más defecto, o llámese sobra si se quiere, que hablar mucho, las más veces sin que nadie me pregunte mi opinión; váyase porque otros tienen el de no hablar nada, aunque se les pregunte la suya. Entremétome en todas partes como un pobrecito, y formo mi opinión y la digo, venga o no al caso, como un pobrecito. Dada esta primera idea de mi carácter pueril e inocentón, nadie extrañará que me halle hoy en mi bufete con gana de hablar, y sin saber qué decir; empeñado en escribir para el público, y sin saber quién es el público. Esta idea, pues, que me ocurre al sentir tal comezón de escribir será el objeto de mi primer artículo. Efectivamente, antes de dedicarle nuestras vigilias y tareas quisiéramos saber con quién nos las habemos.

Esa voz «público», que todos traen en boca, siempre en apoyo de sus opiniones, ese comodín de todos los partidos, de todos los pareceres, ¿es una palabra vana de sentido, o es un ente real y efectivo? Según lo mucho que se habla de él, según el papelón que hace en el mundo, según los epítetos que se le prodigan y las consideraciones que se le guardan, parece que debe de ser alguien. El público es «ilustrado», el público es «indulgente», el público es «imparcial», el público es «respetable»: no hay duda, pues, en que existe el público. En este supuesto, «¿quién es el público y dónde se le encuentra?»

(Mariano José de Larra)

LAS CADENAS

Deseé amarlo todo y ahora soy desgraciado,
porque he multiplicado las causas de mis penas.
Innumerables lazos sutiles y dolorosos
unen mi alma a las cosas en todo el universo.

Todo me atrae al mismo tiempo
y con igual atractivo: lo cierto, por sus resplandores,
y lo desconocido por sus velos.
Un estremecido trazo de oro une mi corazón al sol,
y largos hilos de seda lo enlazan con las estrellas.

La armonía me encadena al aire melodioso,
la suavidad del terciopelo a las rosas que acaricio.
He hecho de una sonrisa cadena de mis ojos,
y de un beso cadena de mi boca.

Mi vida pende de esos frágiles lazos,
y estoy cautivo de los mil seres que amo.
A la menor sacudida que un soplo les imprime,
siento que se desgarra algo de mí mismo.

Sully PRUDHOME - París 1839

RESISTÈNCIA I RIURECRÀCIA (MANUEL MOLINS)

En El Público de García Lorca es fa una divisió entre el teatre sobre l'arena i el teatre sota l'arena. El primer és un teatre convencional, potser inevitable i necessari, però adequat a les expectatives i exigències d'un públic burgès i petitburgès que considera les activitats artístiques com a manifestacions socials on lluir roba, poder, perdanteria o enginy. Un públic clarament reticent a prendre l'art com a compromís i vivència íntims. Per contra, el teatre sota l'arena és com un riu secret, una mena de mar invisible i vivificant que banya tots aquells, públics i creatius, que tenen l'aspiració d'esdevenir poetes en la festa compartida de la creació d'un món divers i diferent. El teatre sobre l'arena actua de dalt cap avall i és el teatre de la programació política i empresarial interessada, mentre que el teatre sota l'arena va de baix cap amunt i és el teatre dels qui, sense exhibicionismes imbècils, tracten de fer-se a si mateixos i en col·lectivitat com a membres crítics i exigents. El teatre sobre l'arena ens mostra i planifica el que li convé al poder o al negoci, i el teatre sota l'artena tracta d'obrir noves portes i camnis en l'expressió i reconeixement del sentiment, l'ètica i la sensibilitat... Això no obstant, la contraposició no pot ser absoluta.

NO TE RINDAS - MARIO BENEDETTI

No te rindas, aún estás a tiempo
de alcanzar y comenzar de nuevo,
aceptar tus sombras,
enterrar tus miedos,
liberar el lastre,
retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
continuar el viaje,
perseguir tus sueños,
destrabar el tiempo,
correr los escombros,
y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda,
y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma
aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
porque lo has querido y porque te quiero
porque existe el vino y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
abrir las puertas,
quitar los cerrojos,
abandonar las murallas que te protegieron,
vivir la vida y aceptar el reto,
recuperar la risa,
ensayar un canto,
bajar la guardia y extender las manos
desplegar las alas
e intentar de nuevo,

Celebrar la vida y retomar los cielos.
no te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se ponga y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños
porque cada día es un comienzo nuevo,
porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estás solo, porque yo te quiero.

H2O

Sóc aigua ! Segons les enciclopèdies (reals i virtuals) fins a un 70 % aprox. Però no sóc jo sol: totes les dones i els homes ho som, això vol dir que estic acompanyat per altres recipients aquífers... formats per percentatges similars d'aigua.
El problema, ja ho he descobert, és que si m'hagués de comparar amb algun tipus d'aigua, diria que jo sóc aigua torrencial, brava... i en determinats moments de la meva vida em converteixo en una riada, en unes catarates que ningú es capaç d'aturar i en les que no tothom està disposat a navegar...
Crec que la gent oblida que tots som aigua, i que amb el pas del temps sofrim lleus modificacions però desprès ens tornem a trobar i a ajuntar, sempre hi ha algun llac o algun oceà disposat a portar temps de bonança a les aigües braves.

És molt important deixar que aquesta aigua flueixi, cada una al seu ritme: hi ha rierols plàcids i relaxants, mars agitades, però també hi ha aigües estancades que acaben fent pudor durant un temps, fins que s'evaporen, deixen un munt de fems que adoben la terra i després tornen convertides en aigua de pluja que genera tormentes, inundacions, i riades, i catarates amb aigües braves que s'emporten moltes coses pel davant...

Crec que cada un dels moments de la meva vida els podria identificar amb alguns dels estats de l'aigua fins a crear metàfores poètiques precioses, però no ho faré, perquè com diu el refrany, l'aigua que ha passat ja no fa rodar els molins !

MON PETIT X-FILE

És sorprenent (i acollonidor també) com, algunes vegades, hi ha parts del nostre cos que sembla que tinguin vida pròpia (i no parlo de la polla, com podria ser lo habitual).

Em refereixo als meus dits, i més concretament a la part que comprenen la segona i la tercera falange. Com si tinguessin vida pròpia, una energia que mai havia experimentat abans, els meus dits han seguit una geografia que ja havien explorat molts cops, però aquesta vegada tenien una força pròpia, com a punt d'explotar per dintre a causa de petites cristal·litzacions salines, i com si tota la resta del meu cos (polla inclosa) hagués deixat d'existir o estigués inert, i només existís per a mi aquesta geografia que tant estimo i que m'atreu com un imant, per recórrer-la només posant un dit rere l'altre i arrossegant-los lleument com si estiguéssin llaurant un territori verge... (ara l'Oriol diria "i al final, res!...em vaig despertar" però ningú es desperta quan encara no s'ha adormit)

No em digueu que no és com un expedient X?