DIPLOMES DEL DOCTOR ALF

ANSIA

¡Que desanimada está la tarde!,
¡Que gris!
La juventud eterna es algo maravilloso
para los pocos que disfrutan de ella.
Vampiros.
¡Que ansia!
Consumiendo cherry drops como un diabético
pues la glucosa me desciende
y la descarga de adrenalina hace
que todos los síntomas de hipoglucemia
aumenten.

Suerte que nos queda el MySpace
y el facebook,
y el blog…
Ellos te escuchan apaciblemente en los momentos
de ansiedad,
de congoja,
de desasosiego,
de intranquilidad,
de desazón,
de inquietud…
sin rubor,
como lo hacían los confesores
del siglo pasado,
pero con una ventaja:
que no te hacen rezar
para redimirte de tus pecados.

INTENTA SER UN ARTISTA

En l’acte de creació, poetes, pintors i compositors estan completament absorts en la labor de donar llum al seu art, no en els fruits que obtindran.
Si fas bé el teu treball, els fruits maduraran sols, si fantasieges sobre provar els fruits enlloc de fer bé la teva feina, no maduraran en absolut, tu també tens el poder de fer del teu treball una obra d’art, intenta ser com un gran artista en tot allò que facis.

PER A QUÈ CAL CREAR DEIXEBLES ?!... QUE SE'N VAGIN TOTS A LA MERDA !

No vull deixebles que em qüestionin sense saber del que parlen,
que em faltin al respecte, que no tinguin ni la menys mínima arrel de:
Afecció a l’estudi,
Bagatge cultural,
Constància en el treball,
Decència personal,
Enginy o emoció
Fermesa en les decisions,
Gràcia natural,
Honestedat personal,
Ímpetu laboral,
Judici racional,
Llestesa intel•lectual,
Memòria sensorial,
Necessitat d’aprendre,
Opinió formada,
Percepció acurada,
Qualificacions en alguna cosa,
Rauxa en l’esperit,
Sensibilitat per a l’art
Talent de debò,
Ubiqüitat en el món,
Valor, Xaveta i Zel
I que amb el pas del temps (al cap d’uns dies) esdevenen: Abúlics, Buscaraons, Capritxosos, Diletants, Erms, Febles, Ganàpies, Histriònics, Indecisos, Jactanciosos, Llenguallargues, Materialistes, Ninots, Opressors, Paràsits, Quadrúpedes, Regurgitadors, Saberuts, Tanoques, Usurpadors, Vegetals, Ximples,
ZEROS.

JA HE TORNAT DE VACANCES

Tot lo bo s'acaba, així que a partir d'avui torno a estar disponible per aconsellar tots aquells que ho necessitin... he vist de tot durant aquests dies, menjant tapetes de gat... Venedors d'amor, noies que no dormen per culpa de l'amor, i és que l'amor és un tema tan universal, que a molts els treu la son. L'altre dia un amic deia que els que no podien dormir era perquè no tenien l'esperit tranquil, jo crec que és per culpa de la calor!... De tota manera, si hi ha algú que estigui intranquil per la raó que sigui, que compti amb la MANO AMIGA DEL DOCTOR ALF!

LA TRISTA VIDA DEL RASCADOR DE PARETS

(UN està assegut en una cadira primer d’esquena al públic... està rascant una paret, desprès es situa de cara al públic, mentre L’ALTRE continua rascant la paret blanca. Tots dos canten.)

UN: Miro cap a la paret on només hi puc veure unes petites taques negres que, en un altre temps, no molt llunyà, van ser literatura... que explicaven la vida de personatges importants o de llur obra...
En aquest acte de des-creació em trobo igual que els pintors, completament absort en la labor de donar llum al meu art... fins i tot als fruits que se n’obtindran, vull dir que pel que fa al meu art, el més important és el resultat i no el procés...
“Si fas bé el teu treball, els fruits maduraran sols, si fantasieges sobre provar els fruits enlloc de fer bé la teva feina, no maduraran en absolut, tu també tens el poder de fer del teu treball una obra d’art, intenta ser com un gran artista en tot allò que facis.”
És trista la vida del rascador de parets!... Solitària... hom diria, fins i tot, avorrida... Sembla mentida que per aconseguir una aparença bonica, hi hagi algú que s’hagi de passar tanta estona fent una cosa tant lletja... vull dir que les hores passen sense altre infinit que la paret blanca a menys de vint centímetres del nas, sense altre paisatge que les taques que trenquen la immaculada puresa d’una paret encara resistent...
I mentre faig tot això em permeto el luxe de pensar, de tenir idees tot i que no venen ordenades i lingüística, sintàctica i semànticament perfectes, sinó mesclades, sense ordre ni lògica... és diria que estic dins el cervell del Leopold Bloom de James Joyce. Dins aquell desordre tan perfectament ordenat que navega pels cervells imperfectament sols.
Em queda el consol d’estar amb algú que fa la mateixa feina que jo... que de tant en tant taral•leja una cançó que jo també conec i que fa que siguem còmplices en aquesta tasca de preparar la lletjor per al preciosisme que un dia omplirà aquestes parets...
Ara canta una vella melodia, una bella melodia de la qual no en sabem cap dels dos la continuació... però sempre em queda el recurs de xiular... o de tornar a enfonsar-me en aquest silenci trist que em demana la meva vida de rascador de parets...
L’ALTRE: Ara et toca a tu!

DILETANTS

Hi ha moltes descripcions d’allò que s’anomena un diletant:
generalment es diu “d’aquell que practica una ciència o un art sense tenir capacitat ni coneixements suficients”, té un matís pejoratiu per a qualificar els que s’interessen per una cosa de manera superficial, i mostrant un comportament ostentós en la seva afecció a tal pràctica que no és pròpia de la seva especialitat o de la seva professió.

És molt comú veure en el diletant certa arrogància com expressió de la seva pròpia impotència, cosa que sol amagar darrera de les crítiques i/o justificacions, però aquesta conducta és l’expressió d’una falta de comprensió dels mecanismes que fan girar la roda de la cultura i de la societat mateixa. El diletant sol protegir-se darrere d’un cert gaudi i delit de tot allò que creu que coneix, aquesta vanitat de suposar un coneixement pel sol fet de gaudir emocionalment d’un art, condueix a la més baixa consideració d’aquest art.

El diletantisme és una malaltia de la època molt arrelada en una societat que posa el valor en lo sensual i en la crítica de tot allò que no el satisfà.

Hi ha certes característiques que són el substrat del diletant, com la improvisació, el "talentisme”, la peresa fatalista, el diletantisme fantasiós, la manca de disciplina intel•lectual, la irresponsabilitat i la deslleialtat moral i intel•lectual, tot això unit a comportaments basats en falsos deures i obligacions hipòcrites, que condueixen necessàriament al cinisme snob.

Si a això li afegim una certa miserabilitat de l’ànima, doncs....., trobem al hippie perfecte....., o al burgès que "disfruta" de l’art amb un estil escapista................