LA TRISTA VIDA DEL RASCADOR DE PARETS

(UN està assegut en una cadira primer d’esquena al públic... està rascant una paret, desprès es situa de cara al públic, mentre L’ALTRE continua rascant la paret blanca. Tots dos canten.)

UN: Miro cap a la paret on només hi puc veure unes petites taques negres que, en un altre temps, no molt llunyà, van ser literatura... que explicaven la vida de personatges importants o de llur obra...
En aquest acte de des-creació em trobo igual que els pintors, completament absort en la labor de donar llum al meu art... fins i tot als fruits que se n’obtindran, vull dir que pel que fa al meu art, el més important és el resultat i no el procés...
“Si fas bé el teu treball, els fruits maduraran sols, si fantasieges sobre provar els fruits enlloc de fer bé la teva feina, no maduraran en absolut, tu també tens el poder de fer del teu treball una obra d’art, intenta ser com un gran artista en tot allò que facis.”
És trista la vida del rascador de parets!... Solitària... hom diria, fins i tot, avorrida... Sembla mentida que per aconseguir una aparença bonica, hi hagi algú que s’hagi de passar tanta estona fent una cosa tant lletja... vull dir que les hores passen sense altre infinit que la paret blanca a menys de vint centímetres del nas, sense altre paisatge que les taques que trenquen la immaculada puresa d’una paret encara resistent...
I mentre faig tot això em permeto el luxe de pensar, de tenir idees tot i que no venen ordenades i lingüística, sintàctica i semànticament perfectes, sinó mesclades, sense ordre ni lògica... és diria que estic dins el cervell del Leopold Bloom de James Joyce. Dins aquell desordre tan perfectament ordenat que navega pels cervells imperfectament sols.
Em queda el consol d’estar amb algú que fa la mateixa feina que jo... que de tant en tant taral•leja una cançó que jo també conec i que fa que siguem còmplices en aquesta tasca de preparar la lletjor per al preciosisme que un dia omplirà aquestes parets...
Ara canta una vella melodia, una bella melodia de la qual no en sabem cap dels dos la continuació... però sempre em queda el recurs de xiular... o de tornar a enfonsar-me en aquest silenci trist que em demana la meva vida de rascador de parets...
L’ALTRE: Ara et toca a tu!

DILETANTS

Hi ha moltes descripcions d’allò que s’anomena un diletant:
generalment es diu “d’aquell que practica una ciència o un art sense tenir capacitat ni coneixements suficients”, té un matís pejoratiu per a qualificar els que s’interessen per una cosa de manera superficial, i mostrant un comportament ostentós en la seva afecció a tal pràctica que no és pròpia de la seva especialitat o de la seva professió.

És molt comú veure en el diletant certa arrogància com expressió de la seva pròpia impotència, cosa que sol amagar darrera de les crítiques i/o justificacions, però aquesta conducta és l’expressió d’una falta de comprensió dels mecanismes que fan girar la roda de la cultura i de la societat mateixa. El diletant sol protegir-se darrere d’un cert gaudi i delit de tot allò que creu que coneix, aquesta vanitat de suposar un coneixement pel sol fet de gaudir emocionalment d’un art, condueix a la més baixa consideració d’aquest art.

El diletantisme és una malaltia de la època molt arrelada en una societat que posa el valor en lo sensual i en la crítica de tot allò que no el satisfà.

Hi ha certes característiques que són el substrat del diletant, com la improvisació, el "talentisme”, la peresa fatalista, el diletantisme fantasiós, la manca de disciplina intel•lectual, la irresponsabilitat i la deslleialtat moral i intel•lectual, tot això unit a comportaments basats en falsos deures i obligacions hipòcrites, que condueixen necessàriament al cinisme snob.

Si a això li afegim una certa miserabilitat de l’ànima, doncs....., trobem al hippie perfecte....., o al burgès que "disfruta" de l’art amb un estil escapista................

LA CONSULTA DEL DR. ALF.

Sembla que de moment, la cosa està molt aturada, deu ser per culpa de la crisi, que també ja afecta el sector dels consultoris sentimentals, així que de moment, me n'aniré de vacances, ja les necessito, de tant en tant miraré el blog per veure si algú té algun problema i el puc ajudar, si no, ens veiem al curs següent.

AQUESTA MENA DE CAOS.

Cada cop m’agrada més aquesta MENA de caos interior.
Però només hi penso quan tinc temps.
I el meu temps per pensar és escàs.
Com és possible que en un mateix moment es puguin reunir tantes imatges, tants conceptes, només en una part minúscula dels plecs del cervell???
Necessito un científic que m’ho expliqui !!!
Síndrome. Paper. Vermell. Paper. Una aspirina. El capità Amèrica. El cronòmetre del mòbil. Un cafè amarg. Plexe solar. Pel. Muscles. Tensió. Moviment mecànic. Tic. Tac. Radiografia. Columna vertebral. Angoixa. Metges. Superheroi. Mare de superheroi. Calor. Un plec del cervell. Homer Simpson. Neocòrtex. Wikipedia. Benzoato de bencilo, alcohol láurico-mirístico, alcohol cetílico, polisorbato 20, laurato de sorbitano, alcohol cetoestearílico polioxietilenado, dietanolamina,
polihexametilenbiguanido clorhidrato y aigua purificada.
Sort que sempre ens queda l'aigua purificada.

INSTANTES

Si pudiera vivir nuevamente mi vida.
En la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido, de hecho
tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.
Correría más riesgos, haría más viajes, contemplaría
más atardeceres, subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares adonde nunca he ido, comería
más helados y menos habas, tendría más problemas
reales y menos imaginarios.
Yo fui una de esas personas que vivió sensata y prolíficamente
cada minuto de su vida; claro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás trataría de tener
solamente buenos momentos.
Por si no lo saben, de eso está hecha la vida, sólo de momentos;
no te pierdas el ahora.
(ATRIBUIDO A JORGE LUIS BORGES)

LA MANO AMIGA DEL DR. ALF PER ALS QUE CREUEN QUE NO TENEN IDENTITAT PRÒPIA

Sembla que darrerament estem intentant assemblar-nos als nostres ídols, anem per la vida imitant a algú, volent assemblar-nos a algú, volent cantar com algú, ser enginyosos com algú, sense adonar-nos que allò que ens fa autèntics és precisament ser com som, com nosaltres mateixos, sense pretensions, humils i amb totes les virtuts i defectes que ens acompanyen a tot arreu, perquè lo cert és que allò que ens fa imperfectes i diferents és allò que ens fa especials.

Miguel de Unamuno ho va descobrir ja fa molts anys:

"Tus dichas sólo tú puedes cantarlas,
Sólo de ti pueden brotar tus notas;
más altas las habrá, más penetrantes,
más dulces y más puras, más sonoras,
más ricas y variadas, más intensas...
serán mejores, pero serán otras."

LA MANO AMIGA DEL DR. ALF

A partir d'avui començo una nova secció.
Per a tots aquells qui no puguin dormir a les nits pensant en que
han deixat perdre un clau, un amor, una oportunitat, que han deixat
passar un tren sense saber si en vindrà un altre al darrere...
Aquest serà el consultori de l'esperança...