Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 30 de juny de 2013

ESTHER I JOSE LUIS

I, després de les FLORS NOCTURNES; boda NOCTURNA enmig d'un bosc a Albelda; una Festa exquisidament organitzada, plena de detalls senzills però efectius, un tracte meravellós, tant per part dels amfitrions com per part de la gent del catering... bona companyia, i els amics que es casaven estupendos! Ahir vam complir una promesa que durant molt de temps semblava una juguesca, i era la de fer un MARIACHI, així que espero poder tenir aviat les imatges i poder-les compartir... de moment us deixo amb el trio la-la-la i la decoració del bosquet !!






dissabte, 29 de juny de 2013

DURANT EL PROCÉS DE FLORACIÓ !!!











ALGUNES IMATGES FLORS NOCTURNES

A pesar de les dificultats, el cabaret és sempre una qüestió d'actitud, de fer que l'espectacle vagi endavant encara que hi hagi errors, amb un bon somriure, i una mirada divertida cap al públic... FELICITO a tots i totes les intèrprets del Taller de Cabaret, per haver entès que no hi ha altra cosa que això, gaudir del procés, gaudir de la presentació del resultat i fer que el públic gaudeixi amb nosaltres... Fantàstica l'estona del sopar on podiem gaudir de recordar els petits errors i com els vam anar superant, cara dura i a les fieres... Una altra cosa que crec que cal remarcar és la bellesa i el bon rotllo que desprenien les FLORS NOCTURNES damunt l'escenari, l'atreviment, la vocació d'actuar per al públic que mai sap el que li espera... era com una olor a felicitat. Moltes gràcies artistes!!!



dijous, 27 de juny de 2013

FLORS NOCTURNES

Hi ha processos complicats, durs, formatius, excel·lents, terribles, de descoberta... jo qualificaria el taller d'interpretació de les FLORS NOCTURNES com un procés divertit, desenfadat, sense pretensions... bé, sí, una pretensió... la de gaudir del procés i del resultat, passar-nos-ho molt bé fent cabaret, descobrint el que són les varietats i endinsant-nos una mica en el "género ínfimo" català; rebuscant una mica en la història del cabaret barceloní de finals del S. XIX i principis del XX, uns quants pájaros i unes quantes pájares que ens menaran pel camí de la diversió amb un pèl de nostàlgia... Sabem que el cabaret sempre revifa en èpoques de crisi econòmica, social, política o de valors... Voleu venir a gaudir-ho amb nosaltres ???

dijous, 20 de juny de 2013

COMENTARIS DEL PÚBLIC


En acabar les peces, el Toni va tenir la idea de demanar què els havíen semblat a les persones que les van veue, i aquí us deixem els comentaris que tenim fins ara.
TONI: Gràcies a tothom per venir!!!! heu estat un públic fantàstic i generós!!! i esperem que ho continueu sent! Per la meva part no més us demano un darrer petit esforç: em podríeu dir que us ha inspirat cada peça que heu vist? Quins sentiments heu experimentat... Quina història heu entès o heu volgut entendre?
Per a nosaltres és molt important saber la vostra opinió!
Petons, abraçades i gràcies de nou!!

GUADALUPE: Jo no vaig poder venir però segur que m’hagués causat moltes impressions! Sou uns innovadors!

CRISTINA: Uy, ahora me he acongojao… Al final me perdí uno de los tres itinerarios, pero creo que solo me quedaron por ver dos de las actuaciones.
Primero me entró dolor de cabeza de la concentración que me suponía intentar entenderlo todo y darle un significado si o si. Salí del recorrido rojo pensando que solo había captado la de Jane, y eso que de inglés yo ni flowers...Luego decidí relajarme y disfrutar.
Que "im-presionantes", alucino de cómo estos artistazos no solo han interpretado, si no que han creado a partir de su propio equipaje emocional, estas obras, pequeñas pero grandes. Independientemente de lo que cada uno podamos interpretar, han conseguido hacernos sentir.
Si me atrevo, ya iré comentando mi “interpretación” de cada uno, poco a poco, eso cuesta más…

RAFA: A nivell general de tot l'espectacle trobo que hi ha molt bona sintonia i equilibri entre totes les peces. El fet de que hi hagin algunes peces més viscerals i d'altres més mentals fan que l'espectador es senti còmode en els tres itineraris.
La peça introductòria serveix d'aparador d'allò que veurem i el fet d'emmarcar-la en un espai exterior fa que la vivència de tots els itineraris sigui molt més especial per l'espectador: el fa formar part de l'espectacle, trenca la convenció teatral de la quarta paret i fa que l'espectador rebi estímuls i sensacions enlloc d‘una història amb una estructuració clàssica d'inici, nus i desenllaç. La peça conclusiva potser és la que té una disposició més tradicional encara que no deixa d'interactuar amb el públic. L’espectacularitat visual i l'intriga de l'inici fan que sigui una peça força interessant.
La disposició de l'espai de totes les peces és potser el més interessant de l’espectacle. Veure dues peces en un mateix espai que ha estat modificat dóna una sensació d'unitat a tot plegat. Tot passa a ser una gran bombolla de sentiments i sensacions, compacta però també flexible. A totes les peces es podia llegir el "lema" o la frase capçal de l'obra sense que fos de forma explícita. Al meu parer això mereix un fort aplaudiment pel fet d’atrevir-se a tractar els temes d'una forma tan efímera i intangible i també per tractar al públic com a éssers intel·lectuals que poden deduir, imaginar o fins i tot inventar allò que estan veient.


I WILL SURVIVE de MARIA PASTELLS

I, per acabar, aquesta era la peça final, un recorregut sobre el canvi d'identitat, la dualitat. En un principi la vam deixar com a darrera perquè potser era la més fàcil i més alegre, tot i que el missatge que dóna és un d'aquelles que tothom ens hauriem d'aturar una miqueta a reflexionar.

ARRIBAR A PORT de MARTA ORIACH

Amb aquesta peça de la Marta donàvem inici a la Presentació dels Cossos Mutants d'engunay, l'única peça que tenia com espai escènic el carrer, una autèntica navegació entre els sentiments individuals i col·lectius.

ITINERARI VERD

L'ITINERARI VERD començava a les escales i anava amunt i avall, i passava per coses tan dures com el suicidi, la impossibilitat d'emocionar-se i les emocions portades al nivell màxim a causa del robatori d'infants... Temàtica dura per un camí que deixava transitar com per entre brins d'ortigues... També va ser un dels itineraris que van haver de canviar en el seu recorregut, sobretot per no saturar els crits de desesperació.



QUIERO LLORAR de MINERVA REDORTA

CABARET INVERTIT de BERTA ARCARONS

RITUALS de DAVID GIL

ITINERARI VERMELL

L'ITINERARI VERMELL va ser l'únic que no va canviar, l'itinerari de la passió, passió per l'escriptura, passió per l'espai, passió pel pintallavis... tres dones apassionades ens expliquen quines foren les històries de la seva vida... petits retalls de records organitzats en el recorregut superior, la tranquil·litat, la calma...



ELEVEN O'CLOCK de JANE MERCER


QUÉDATE MI TIEMPO de PEPA GARCÍA


dimecres, 19 de juny de 2013

IMMÒBIL de YASMINA SEDÓ

ITINERARI BLAU

L'ITINERARI BLAU ha estat el del silenci interior, dels plecs del cervell, aquell que està dins de l'altre, el camí que hem de recòrrer passant pel remordiment, la pèrdua de la innoncència i la decissió de no portar més innocents al món. Al principi eren dues peces blanques i una morada; no sé si això té res a veure, però després, mentre hi pensava, li trobo molts significats !



NO QUIERO SER MADRE de CRISTINA GÓMEZ

ARRACADES DE CIRERES d'ANNA CIRERA

ATMOSPHERA 2.13 de TONI GIL

dimarts, 18 de juny de 2013

ARTISTES QUE MENGEN

No és cert que l'aplaudiment sigui el pa dels artistes. Definitivament no ho és. 
I, per això, ens atipem en soparets en els quals tot és bon rotllo i riallades; no pot ser d'una altra manera quan s'ajunten en una mateixa taula artistes d'edats tan diferents; als més granadets ens encanta explicar batalletes de bolos, però deunidó l'experiència d'alguns dels més joves !!!
GRANS ARTISTES = GRANS AMISTATS = GRANS ESTONES 


MOTIVACIÓ

Probablemente, todos nos hemos preguntado alguna vez de dónde son capaces de extraer la motivación ciertas personas, aparentemente incansables en pos de sus propósitos. Gente preparada para surtirse cada día del combustible preciso que les permite seguir y seguir y seguir... sin bajar jamás el ritmo, sin desistir y además, sin referencias claras que les indiquen que están acercándose a su meta.Resulta poco menos que un misterio descifrar por completo el porqué hay personas dotadas de un afán inquebrantable y otras cuyo umbral de renuncia es exasperantemente bajo.Si parece claro que la motivación que mejor funciona, es la que nace en nuestro interior, llamada intrínseca, y que comprende el respeto, el orgullo, el sentido de pertenencia… Por delante de la externa o extrínseca (el dinero, las promociones profesionales, los trofeos, etc.). Aquel que es capaz de automotivarse, administrando en exclusiva sus propios recursos para ello, tiene siempre a mano todo cuanto precisa. Depender de hipotéticas recompensas ajenas para estar motivado o no, conduce a la desmotivación si las recompensas no llegan o simplemente tardan en llegar.Si tuviéramos que dividir en factores el concepto de motivación, creo que todos seríamos capaces de identificar al menos tres fundamentales: la activación, la persistencia y la intensidad. La activación, que consiste en empezar cualquiera que sea la tarea que nos hayamos propuesto; esa decisión de ponerse en marcha, sin dilaciones justificativas, que resulta crucial. La persistencia, que es el esfuerzo continuo desplegado hacia el objetivo aun a pesar de los obstáculos o de la necesidad de aplicar un mayor despliegue de energía y de recursos de los previstos. Y por último: la intensidad, que es la concentración y el vigor que se dedica a perseguir el empeño y que resulta proporcional a nuestra motivación para conseguirlo.Y algo que resultará crítico para evitar que la motivación se debilite y muera, es el factor tiempo. Debemos ser capaces de asimilar (de una vez y para siempre) que las cosas no se consiguen de un día para otro y que debemos estar expuestos a vivir y a resistir sin resultados aparentes, por largo que consideremos ya el tiempo transcurrido. El resultado no ha de preocupar... hasta que llegue. Sí lo decimos de otra forma, el resultado es un visitante bastante maleducado, del que sabemos se presentará en casa en algún momento, pero desconocemos el cuándo. ¿Nos paralizamos en espera de ese visitante descortés, o mejor seguimos viviendo y el día que toque la puerta abrimos?Reflexión final: ¿Cuánto dura la motivación? No hay respuesta única, como no hay dos seres iguales. Tanto como cada persona individualmente pretenda que dure… y ni un instante más.

diumenge, 16 de juny de 2013

PROGRAMA I UN DIMONI

Finalment, hi va haver algunes variacions al programa: el tècnic no va ser l'Anjos sinó el Juan Carlos, i l'assistència no la van poder fer la Júlia, la Tània, l'Oriol i l'Eder perquè tenien un assaig, sinó la Laura, el Raiman, l'Alassane i el Birome...
De vegades, als amics els toca participar en els espectacles, fins  i tot quan les fotografies acaben revelant la seva naturalesa amagada, jajajaja, no és cert, encara que faci cara de dimoniet, és una gran persona, us ho asseguro !

PRIMERES SESSIONS TCM

Quan es fa un treball de creació, hi ha moltes coses que no s'acaben de descobrir fins que sents els comentaris del públic, allò que han rebut, allò que han entès o no, allò que han decidit completar dels missatges que els hem volgut transmetre. Res és tan enriquidor com els comentaris que es fan després de presentar les creacions, fins i tot aquells comentaris innocents de persones que creuen no haver entès res però que de sobte troben l'ànima de les peces, com qui no vol la cosa...
Bé, sí que hi ha una cosa més enriquidora, i és fer un soparet d'artistes en acabar, quan ja tothom ha passat per la dutxa i es descobreix la riquesa de l'art, que pots comptar amb la companyia dels assistents (Laura, Raiman, Alassane i Birome) i gaudir del regal de l'amistat i d'una de les cançons de l'Alassane.
Gràcies a totes aquelles persones que heu estat implicades, d'una manera o d'una altra, en aquest Laboratori d'Interpretació, comptar amb la vostra presència i les vostres aportacions ens fa crèixer moltíssim més i ens obre portes inesperades.
Aquí va un primer aperitiu de fotos:
 
ARRIBAR A PORT de Marta Oriach
QUIERO LLORAR de Minerva Redorta

NO QUIERO SER MADRE de Cristina Gómez

ELEVEN O'CLOCK de Jane Mercer

ATMOSPHERA 2.13 d'Antoni Gil

QUÉDATE MI TIEMPO de Pepa García

RITUALS de David Gil

ARRACADES DE CIRERES d'Anna Cirera

IMMÒBIL de Yasmina Sedó

CABARET INVERTIT de Berta Arcarons

I WILL SURVIVE de Maria Pastells

ARTISTES SALUDANT