Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 27 de juliol de 2011

NOSTÀLGIA DE LA PEQUEÑA LULÚ

Jo recordo que voltava un exemplar d’aquests còmics per casa, segurament una re-edició, no crec pas que fos de l’època... algun dia em posaré a buscar-lo. De moment us deixo una mica més d’informació.



La Pequeña Lulú, va nàixer l’any 1935 com una simple tira còmica de la dibuixant Marjorie Henderson Buell.

 

Al 1944 la tira còmica va convertir-se en una revista de còmic que narrava les histories de una petita nena Nord-americana anomenada Lulú.



Amb els anys el personatge es va convertir en un èxit de vendes, i es va començar a exportar a nivell mundial
Avui és un còmic de culte, són aventures d’una nena intrèpida que no li fa por res i que és capaç d’enfrontar-se a tot per aconseguir el que vol, fins i tot desafiant els xicots i guanyant-los en el seu terreny, és a dir, tot el contrari de les princeses de la factoria Disney.

El Show de la Pequeña Lulu

dimarts, 26 de juliol de 2011

COSES QUE HI HAVIA EN LES REVISTES FEMENINES


REVISTA ARGENTINA del 1945

AQUESTA REVISTA ME LA VA REGALAR
LA NÚRIA FILELLA... ÉS UNA JOIA!!
(...I LA REVISTA TAMBÉ)

dilluns, 25 de juliol de 2011

L'ÚNIC QUE NO VAIG PODER ACONSEGUIR

L'àlbum de TRAJES TÍPICOS està complet. És a dir, tinc tots els cromos de trajes típicos, que ara que hi penso només són trajes típicos de noies, de nois no n'hi ha cap, ni tant sols d'acompanyant, com si lo típico només fos una cosa de noies... de fet a la contraportada diu "VOSOTRAS QUE HACÉIS..." etc. Ja veieu que vaig col·lecionar uns cromos que no anàvem adreçats a mi... (sempre a la contra!)
Però a lo que anava, la col·lecció de trajes està completa, però los "cromos metalizados" que sortien com a regal no... quina llàstima !, tot i que ara que ho penso en la distància, ja devia ser una maniobra comercial per a que compressim cada cop més "santets" fins a acabar la col·lecció, ja que aquest no el devia poder aconseguir ni amb el "Tinc/falte" que tantes estones ens feia passar mirant munts de cromos "repes" a l'hora del pati.

Ah, en aquests sí que hi sortien nois, però em penso que només els que anàven acompanyats d'un toro o un lleó (no vaig arribar a saber si sagitario era un noi o una noia...) que curiós!... segur que se'n podria fer una lectura absolutament sexista, però em fa mandra ara per ara...

I EL DEFINITIU

Aquesta imatge ja l'havia penjada un altre cop però aquesta vegada és el meu àlbum escanejat, la qual cosa encara em fa més il·lusió...


TORNEM ALS ÀLBUMS

Aqui us deixo la portada d'un altre dels àlbums de cromos (o "sants" com deiem a casa meva i crec recordar que al meu poble)... No el vaig acabar, la col·lecció vull dir, però hi ha autèntiques meravelles, només us en deixo algunes de les meves preferides... (les tres eren sèries de la tele que vosaltres ja deveu recordar! )



diumenge, 24 de juliol de 2011

ACTUALIDAD ESPAÑOLA

Aquesta publicitat i l'anterior són d'un Revista que es diu ACTUALIDAD ESPAÑOLA, On es pot veure a la portada l'Helenio Herrera entrenant, la data el 14 d'Abril de 1966, és a dir un mes abans que jo naixés, així que m'imagino que la devia comprar el meu pare a Lleida en una de les darreres visites a l'Hospital amb la meva mare embarassada... (només ho dic perquè crec que no arribava aquesta revista al meu poble)...

CONTINUANT AMB LES GOLFES

M'ha divertit aìxò de penjar imatges que anava trobant en les golfes de casa meva, i també en les golfes del meu pensament, és curiós com la SINÈSTESIA actua en aquests casos, una imatge et porta a una olor, a un record, a una persona...

divendres, 22 de juliol de 2011

EL MEU PREFERIT


El cromo gegant de l'àlbum de cromos de CHOCOLATES OLLÉ. Un personatge que sempre em va fascinar...
Aquest àlbum sempre el recordo a casa meva i, pel que hi ha escrit a la tapa interior, ja hi devia ser d'anys abans del meu naixement. I el guardo com una reliquia... Els cromos semblen enganxats amb pasta de farina i aigua...
Són tots personatges històrics i explica una mica la seva vida;
El començament de la descripció del TIMBALER DEL BRUC diu així:
"¿Dónde había nacido? ¿Quién era? ¿De dónde había venido?... Nadie, ni él siquiera, hubiera podido responder a estas preguntas. Probablemente nunca había conocido a sus padres. Lo cierto es que su único hogar lo componía el mesón de Narciso, en la villa de Martorell, donde el muchacho - que respondía al nombre de Jaime - ayudaba en la dura labor de la casa."
Ja us podeu imaginar les històries que s'encetaven en la meva ment d'infant en saber les coses que feia un noiet que es deia igual que jo !!!!


26 de Diciembre de 1914


Això és la publicitat d'una faixa mèdica sencera, i ho han volgut vendre com si la dona i el nen patissin pel fred que deu passar el marit a la terrassa, però jo crec que fan cara d'horror en veure l'atuendo que porta lo senyor...  Us deixo també la portada de la Revista on  hi ha una parella de francesets molt divertits. Mireu la data !!!


EDUCACION Y DESCANSO 1951 i 1952


REBUSCANT ENTRE ELS RECORDS

Els que em coneixeu, ja sabeu que sóc poc d'instal·lar-me en el passat, però a la vegada tinc una passió per conservar les coses antigues sobretot si són llibres, o coses que m'atreuen a simple vista...
Avui us porto uns quants records que vaig trobar ahir fent una visita a les golfes de casa meva, no estava vagarejant, estava buscant una cosa concreta i aquestes són algunes de les coses que em van sortir...
Això és la publicitat de DANONE en una revista esportiva,
número especial dedicat a Kubala, del 5 de març de 1961,
precio 10 pesetas !!!

dijous, 21 de juliol de 2011

20 JULIOL - LA LLUNA I L'HOME

Lluna només n’hi ha una... i el dia que l’home va arribar-hi, naixia la Carme, que ahir m’explicava que, de petita, cada dia del seu aniversari mirava enlaire per veure si hi veia moviment, una festa selenita o alguna cosa així...



Ahir des d’un lloc molt especial es veia aquesta lluna a una banda del cel i a l’altra banda el campanar de la Seu Vella alçant-se amb tot l’orgull que li pertoca com a símbol que és de la nostra ciutat i imatge de repòs per a totes les persones viatgeres que, com jo, hem arribat de treballar fora ciutat a deshores i el primer que hem vist ha estat la Seu vella il•luminant-nos com si fos un far.

(Podria entrar en altres simbologies fàl·liques sobre el campanar i la lluna però no ho faré.)

dimecres, 20 de juliol de 2011

CRISI AL CONSULTORI

El doctor ALF també ja fa un temps que nota la CRISI en el seu consultori sexològic-sentimental, això vol dir que la gent ja no té problemes, que el sexe (o l'amor) és meravellós arreu... que tothom és feliç i, segurament, també vol dir que com hi ha moltes persones que no tenen diners per anar de viatge a descobrir nous móns inescrutats i verges, es dediquen a potenciar les seves relacions amb les seves parelles...


Vist això, i pendent de l'arribada de noves consultes, DR. ALF us deixa un poema:

Ai, cap de deus en vós, nimfa d'aiguera,
que us ho vull dir ab frase catalana!
¿No us era molta sort que ma sotana
tocàs vostra faldilla mondonguera?
¿No sabem tots que en vostra claveguera
entren mil reguerons cada setmana,
i que en l'obert clivell d'eixa magrana
piquen tots los pardals d'esta ribera?
Si per desopilar-me de pecúnia
al florejat tenor de mon precari
voleu mostrar-vos espinosa i grave,
perquè us vull traure prest d'aqueixa angúnia,
sapiau què és lo tesor de mon armari:
dos prunes solament, i un famós rave!



FRANCESC VICENT GARCIA (1582 - 1623)

dilluns, 18 de juliol de 2011

OBRIR PORTES

Una de les coses que sempre he cregut és que un ha d'intentar obrir portes sempre, per a tot, per a la creativitat, per a l'amistat, per descobrir que s'amaga darrera d'algun lloc.





































Una de les coses que intento ensenyar sempre al meu alumnat, a les persones amb les que treballo més de tu a tu és que el més important en aquesta professió, allò que els resultarà més útil sempre és el fet d'obrir portes.
És possible que algun cop (o moltes vegades o sempre) ens faci por obrir una porta nova, perquè mai sabem que s'amagarà al darrere... però si per culpa de la por no fem aquest pas, resulta que estarem tancats sempre en una mateixa habitació, en un mateix espai, en un sense sentit continu, esperant qui sap què...
De fet, un cop oberta una porta, si no ens agrada allò que hi descobrim al darrera sempre tenim l'opció de tancar-la un altre cop, no crec que ningú alliberi tots els mals del món (com va fer Pandora amb la seva caixa) pel simple fet d'obrir una porta...
Però si no l'obrim no sabrem mai què s'hi amaga... Molts cops es possible que no hi hagi res, i molts cops igual l'obrim i descobrim que hi ha coses que no ens interessen... però no hem de tenir pànic a obrir noves portes a la nostra investigació, creació, o descoberta de la nostra potencialitat...
És molt semblant al que sempre he dit en questió de viure la vida, de ser feliç: un ha de pujar al tren que li passa pel davant quan té l'oportunitat, si no ens agrada el que hi trobem durant el recorregut, sempre tenim l'opció de baixar en la següent estació, però si no pugem al tren és possible que algun cop (més endavant), ens acabem lamentant de no haver-hi volgut pujar i llavors ja no hi serem a temps.










CADA COP QUE COMENÇA UN VIATGE...

La creació, les idees, la imaginació són com eines, trastos que anem guardant en compartiments del cervell, que anem acumulant per a quan en tinguem necessitat perquè comença un nou viatge creatiu, llavors es treuen els calaixos, les maletes que hem anat guardant i amuntegant en el nostre cap...
En aquest moment jo començo a treure la pols a determinades capses, arxivadors i altres andròmines que tenia guardades, em poso en marxa... el meu cap és com el magatzem de material que us deixo a la fotografia, preparat per al moment que comenci el recorregut del nou viatge creatiu! No sé quines coses m'enduré i quines continuaran guardades en aquest magatzem !

dijous, 14 de juliol de 2011

FASCINATION

La meva fascinació pel Cabaret i pels espectacles de Varietats em penso que ve de quan era petit i al meu poble vivia les Festes Majors com un autentic esdeveniment, ja que des de la meva posició d'espectador de 8 o 9 anys, eren grans espectacles plens de lluentons i amb molts músics que tocaven en directe (perquè encara no devien ser tant comuns els seqüenciats). Ara tampoc recordo si 7 o 8 músics a mi em semblaven molts.

En aquells moments la meva major aspiració era la de ser vocalista d'orquestra, però tot i que en el Ball ens passavem l'estona corrent entre les parelles que intentaven dur el pas sense trepitjar-nos, el que recordo amb molt carinyo són els espectacles de varietats que portava el representant artístic el dia gran de la Festa, amb humoristes, mags, ventrilocs/titellaires i sobretot les vedettes...






































Aquests espectacles que feien després de sopar i als que, (per estrany que pugui semblar ara) mai ens van vetar l'entrada als petits espectadors com jo, devien deixar una impressió profunda en mí de fascinació de la qual ja no me n'he pogut alliberar... Només recordo que em quedava observant i analitzant tot el que passava a l'escenari (no debades va ser la primera vegada que vaig veure uns pits lliures) assegut i amb els ulls com a plats en aquella filada de cadires de fusta - incòmodíssimes-  però que durant l'espectacle de varietats a mi em semblaven butaques de luxe...
I ara que hi penso, eren les mateixes cadires del cinema (on - segons el meu record- sempre solia adormir-me).

EL MAQUILLADOR DE CADÁVERES



Un autèntic plaer treballar amb un actor com tu, Miki... en un espai com el que vam trobar i compartir per crear la nostra petita història particular...
"Las espirales de movimiento son una auténtica invitación a explorar el cuerpo a través del aprender a jugar con él, y éste es el modo de aprender a pensarlo, a examinarlo sin prejuicios, con vocación de modificarlo. Quizás sólo desde allí pueda soñarlo, porque soñar el cuerpo es una forma de quererlo."
Dr. Hernán Kesselman

dilluns, 11 de juliol de 2011

LA SALA DEL AGUA

Tú eres mi mundo, mi territorio. Algunas veces tengo sed de verte danzar, muñeca de agua; saber que me perteneces solo a mi. Y entonces te saco de tu prisión, porque me quieres y te venero.
Vuelas como una polilla atrapada intentando atravesar el cristal de la ventana, acercándote peligrosamente al círculo de luz que nos separa y nos protege de toda esa gente y que te puede exterminar.
Lo nuestro será un paso a dos en el que solo yo decidiré.

NOCTURN PER A ACORDIÓ

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.


divendres, 1 de juliol de 2011

ESTIC CONDEMNAT A LA INQUIETUD ?!

És el fet de ser inquiet allò que em condueix a buscar nous camins expressius, creatius, a tenir un afany de descobrir?
No fa massa temps em despertava molt sovint a meitat del meu son reparador amb una mena d’ànsia inexplicable. Al principi no sabia el què era , després vaig anar descobrint aquesta mena d’inquietud.

 * M’inquietava no arribar a temps al final de determinats projectes.

* M’inquietava no poder llegir tot allò que volia llegir.

* M’inquietaven també els projectes que mai podria dur a terme i que es quedarien arxivats en algun bloc, en algun full, en alguna carpeta del meu despatx.

Avui (parlo en el sentit ampli) he arribat a poder suportar un determinat límit d’inquietud; i, un cop tranquil•litzat, arribo fàcilment a tots els projectes, vull llegir tot allò que em ve de gust, i cada cop tinc menys blocs i menys carpetes al meu despatx. Com ho he fet? No ho sé, no crec que res fonamental hagi variat en mi, potser és que en lloc d’autocondemnar-me a la infelicitat provocada per la inquietud, he fet d’aquesta la meva amiga, i li ensenyo aquelles petites parcel•les felicitat que trobo dins meu. Són aquests episodis de felicitat els que em permeten dur a terme amb una velocitat inexorable aquells projectes que abans em provocaven inquietud.