Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 31 de maig de 2011

NIT DELS MUSEUS - ENTREVISTA CAFEÏNA

http://www.segre.com/index.php?id=1193

No sé si s'obre directament - Jaume Belló i la Nit dels Museus, Verònica Castro i Anna Cirera amb la Mariví, sinó buscar el programa de de cafeïna del 10-5-2011

HI HAVIA MÉS MOSSOS QUE PERSONES

El dissabte passat, parlant amb una de les víctimes de la violenta "neteja" dels acampats a Lleida, va fer aquest comentari: "vaig obrir els ulls i vaig veure que hi havia més mossos que persones"; em resulta curiós, perquè va ser un comentari sense intenció, però després el vaig tornar a sentir vàries vegades, "a Barcelona hi havia més persones que mossos", " no hi havia tants mossos com persones a la plaça Catalunya"... I jo em pregunto (i em contesto). No serà que va ser l'atac violent el que fa que els agredits hagin deixat de considerar als mossos com a persones? Sí, es clar!...
Senyors i senyores mossos d'esquadra i de la guàrdia Urbana, vostès van escollir lliurement aquesta professió de defensar a les persones, i quan nosaltres ens questionem si hauríem dubtat o no d'atacar a resistents pacífics, ens en podem exculpar perquè nosaltres no formem part d'un cos de seguretat com vostés, per tant als que no van fer res, també els faig culpables per omissió d'ajuda a qui ho necessitava.
No cal dir que els que van "actuar" repartint llenya, hauríen d'estar en tractament psiquiatric i exclosos del servei actiu !


De la mateixa manera crec que el senyor Àngel Ros, és culpable de rentar-se les mans davant la injusticia duta a terme a la nostra ciutat, cosa que ja va fer Pilat, i que ell -com a creient- hauría de recordar !



Dit això exigeixo que es prenguin les decissions necessaries per a que dimiteixin els responsables o es culpabilitzin tots aquells que van cometre un abús de poder, (mai vist des de la dictadura)  i que mai més es tornin a produir fets violents com els dels divendres passat, si voleu que us continuem considerant com a persones.

dimarts, 24 de maig de 2011

LA APATIA

dimarts, 17 de maig de 2011

LLEGENDA JAPONESA AMB LA QUE M'IDENTIFICO

Hi havia un monestir molt antic al Japó, on es conservaven les tradicions de crear jardins zen… el monjo jardiner que estava de torn aquells darrers anys, portava moltes setmanes preocupat. El Superior d’un altre monestir que tenia un jardí famosíssim havia anunciat la seva visita i li resultava molt important no semblar que el que ell cultivava es desmereixés davant dels ulls de l’Abat.
Per això el monjo hi treballava cada dia perfeccionant el petit microcosmos del seu jardí, repassant les onades d’arena finíssima que representaven l’oceà, tallant el boix que servia de tanca, aclarint la molsa i els líquens que feien més vella la roca central, símbol de la muntanya sustentadora del cel. El dia abans de l’anunciada visita el mateix abat del seu monestir va acudir a veure el jardí i el va felicitar, però el monjo se sentia inquiet cada cop que mirava el seu jardí: li faltava alguna cosa.

De sobte va tenir una inspiració. Es va atansar al cirerer que s’alçava entre els arbustos i el va sacsejar amb molta cura dins que va aconseguir desprendre d’una de les seves branques la primera fulla de la tardor. La fulla va anar caient de manera oscil•lant fins al terra i es va convertir en una taca groguenca sobre la verdor immaculada de la gespa. El monjo va somriure satisfet: el jardí perfecte quedava complet amb aquella imperfecció.

Ara si representava la totalitat del cosmos.

VIURE PERMANENTMENT

M'agrada sentir com passa el temps.
Algunes vegades
m'assec en la penombra
inquieta
de la meva cambra,
escoltant el lleu tac-tac,
tac-tac, tac-tac, tac-tac...
d'un aparell
petit i vell.
I tinc la sensació que allargo
el temps que va d'un tac
a l'altre tac.
I gaudeixo d'aquests microinstants
acompassats
com si fossin eternitats
durant les quals
visc permanentment,
gaudeixo profundament,
estimo pausadament.

dilluns, 16 de maig de 2011

Charlie's Angels. Versió 2011

Aquí les teniu!!!


La Trieste de Magris

Divendres passat vaig estar al CCCB veient l’exposició. Us deixo unes paraules de l’article que surt al diari.


Trieste és una ciutat fronterera, barreja de llengües i cultures: italiana, germànica i eslava. També és coneguda i reconeguda perquè hi van néixer o hi van viure alguns dels escriptors i intel•lectuals més importants dels últims segles: Italo Svevo, Umberto Saba, Rainer Maria Rilke, Scipio Slataper, James Joyce…

Claudio Magris esdevé el fil conductor i el nexe amb la seva ciutat. Els extraordinaris i, a la vegada, complexos textos de Magris al•ludeixen sovint a Trieste, als seus personatges anònims i cèlebres, a la història de la ciutat i als seus propis records.

El visitant ha de fer el recorregut de l’exposició amb els cinc sentits. Sentir la força del vent de Trieste, palpar les pedres del Carst i percebre el mar Adriàtic. Sorprendre’s amb la remor de les guerres i escoltar cançons triestines. El visitant pot seure en el cèlebre Caffè San Marco i entrar a la coneguda Libreria Antiquaria. I recórrer el Danubi, a través d’una evocació del seu curs per Centreeuropa, a partir de la lectura d’alguns dels seus fragments.

La mostra inclou materials expositius tan diversos com instal•lacions audiovisuals, objectes i pintures originals, lectures de passatges literaris i fins i tot una pel•lícula, Dietro il buio (Rere la foscor)...

dimarts, 10 de maig de 2011

EL PROCÈS CREATIU

Que bonics són els processos creatius, quan comencen com un encàrrec i, poc a poc, van agafant consistència. La Dama de Gardeny és el resultat de algunes vicissituts creatives; sorgeix com un encàrrec de Turisme de Lleida, en aquells moments el meu contacte i amb qui vaig parlar era la Laura... i, poc a poc, el projecte es va convertir en un espectacle itinerant per a visites estiuenques al Castell de Gardeny. En aquell moment, el van fer L'Arnau, el Joan i la Meritxell... però també hi han passat l'Óscar, l'Oriol, el Jordi, la Clara, l'Àngels, el Víctor i jo mateix...

Després de la primera temporada parlem de fer una versió per a nens i nenes de les escoles que vulguessin visitar l'edifici, i no va tirar endavant... llàstima! però vet aquí que les coses, algunes vegades, segueixen camins que no sabem on ens portaran; i el més interessant sempre és endinsar-nos-hi (un sempre està a temps de tirar enrere si no li agrada el que troba pel camí, o de baixar del tren), així que fem que l'Arnau, El Joan i la Meritxell es converteixin en titelles - seguint un model que vam crear amb l'Òscar per a l'itinerant de Gardeny - i comencem l'espectacle amb una escenografia que vam anar a buscar en un dels camps del meu germà, i robes i vestits que ens ha fet l'Imma... agafem el vaixell per anar-lo a fer a Maó, per primer cop !!!!!

Així doncs la llavor de l'espectacle finalment, amb la complicitat creativa de l'Òscar (gran constructor i sanador de titelles) i del Jordi, i tot el Xip Xap, l'hem aconseguit sembar i està agafant embranzida. Jo sempre dic que la ignorància és molt atrevida, no pot ser d'altra manera... si mireu bé, veureu que m'he penjat un acordió i faig de músic...

Cap on anirà la DAMA DE GARDENY? al final de l'espectacle ella marxa a Tunis, però com continuarà la cosa no ho sabem. Qui ho pot saber en aquests temps que corren. De moment, ho veuran un munt de nens i nenes de les escoles de Lleida, i després, qui sap?! potser Cuba, Holanda... El sud d'Itàlia...

dilluns, 9 de maig de 2011

CINEFÒRUM

Un dinar suculent, en bona companyia, una tarda de cinema estupenda amb una pel·lícula sobèrbia al meu parer. Gràcies Anna i Jaume i Laia i Martí... (espero que no tinguessis ni malsons ni altres... provocats per la por o per l'alegria)

dimecres, 4 de maig de 2011

La ela de Milet

"Jo mai he tingut problemes d'identitat. M'hi trobo bé a la meva pell. I no tinc perquè dissimular-ho.

Tampoc he tingut mai problemes existencials. M'agrada viure, sobretot viure al meu aire, sense massa reflexions.

Per a mi, el temps és, només, un buit que cal omplir de tota mena de gaudis, dels més petits als més grans."

CANDIDATURA

http://issuu.com/josepantonimoreno/docs/08-programa_-_candidatura