Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 29 d’abril de 2011

Quan era jove i lliure, i la meva imaginació no tenia límits, somiava amb canviar el món.
Quan em vaig tornar més vell i savi vaig descobrir que el món no canviaria, així que vaig escurçar els meus anhels una mica i vaig decidir canviar només el meu país. Però el meu país també semblava immutable.
Quan vaig arribar al ocàs de la meva vida, en un darrer intent desesperat, em vaig proposar canviar només la meva família, a les persones més properes a mi, però, per desgràcia, ja no me’n quedava cap.

I ara, mentre em trobo en el meu llit de mort, me n’adono de sobte: Si m’hagués canviat primer a mi mateix, amb el meu exemple hauria canviat la meva família. I, a partir d’aquesta inspiració i estímul podria haver fet un bé al meu país i, qui sap, potser fins i tot... hauria canviat el món.

(Aquestes paraules estan escrites sobre la tomba d’un bisbe anglicà, en la cripta de l’Abadia de Westminster.)

"ON ET PORTI EL COR" - Susanna Tamaro.

"Cada cop que, en créixer, tinguis ganes de convertir les coses equivocades en coses justes, recorda que la primera revolució que cal realitzar és dins d’un mateix, la primera i la més important. Lluitar per una idea sense tenir una idea d’un mateix és una de les coses més perilloses que es poden fer".

COM SERÀ?

Quan un es posa a treballar nous llenguatges artístics, sempre té el dubte de si s'entendran, si agradaran, si seran ben rebuts o acceptats pel públic... però de fet, sempre són dubtes que consisteixen en "com serà" el que en sortirà de tot plegat... Quan a principis d'any començava aquest projecte, anant a les jornades de la Universitat, fent xerrades amb l'Òscar i el Jordi sobre el que preteníem amb aquesta recerca, creia que la realitat, el "procés" hauria estat molt diferent, que hauria estat una recerca de les de debò, d'aquelles en les que pots anar provant coses i descartant les que no funcionen... Però ja m'estic acostumant a que les coses NO siguin mai com un espera, com un voldria... Ja sé que només estem en una fase inicial, però, com sempre, ens topem amb la dura realitat d'anar a contratemps quan creem un nou espectacle, cosa que fa que la il·lusió es perdi pel camí, no sé el que significarà per mi aquesta nova vessant de músic d'espectacle però m'hauria agradat haver-la gaudit d'una altra manera, sense pressa, poc a poc...
* Potser ens pesarà massa el fet d'haver de fer un producte que agradi als altres, més que no pas un producte que ens agradi a nosaltres i defensar-lo fins el final...
* Potser acabarà sent un espectacle que ens porti per nous camins que encara estan per descobrir en el nostre àmbit...
* Potser s'acabarà tot amb un moltes gràcies per venir...
* Potser serà una autèntica revolució...
* Potser no hi haurà cap potser...