Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 30 d’agost de 2010

L'IMPULS I LA REACCIÓ

La nostra vida en comunitat (igual que el teatre) és un incomptable devenir d'impulsos i re-accions, cada acció genera un impuls que genera una reacció, que en convertir-se en acció genera un nou impuls generador o provocador d'una reacció. I així fins a l'infinit.
Però la causa de la darrera de les nostres accions no podem buscar-la molt enrere en el temps, perquè si apliquessim el principi jurídic de que "Causa causae causa causati" (la causa de la causa és la causa del mal causat) seríem fins i tot responsables d'haver nascut i ens submergiríem en un estat permanent de culpa.
Però això és el que som: una suma de tots les nostres accions-impulsos-reaccions, que a mesura que evolucionem van canviant de rumb, igual que totes les persones anem canviant d'idea a mesura que ens anem fent més grans i més sàvies, a mesura que ens anem fent preguntes, per a moltes de les quals mai no trobarem resposta.

divendres, 27 d’agost de 2010

AVUI ESTIC ESCATOLÒGIC !!!

Ahir vaig veure la Carmen Lomana en un programa infame que es diu LAS JOYAS DE LA CORONA declarant que "al servicio hay que tratarlo bien porque nos cuidan y hacen que seamos felices".
Un altre programa "merda" que condueix el Jordi Gonsáles on intenten transformar en persones amb classe "a l'estil dels col·laboradors" a joves que en teoria no en tenen. La directora és la mencionada amb anterioritat, que va declarar que havia rigut molt en sentir una de les noies que deia: "hoy estoy toda perraca" per significar que se sentia libidinosa i va decidir - la mateixa Carmen- que ho diria a les seves amigues.
Independentment de que la Lomana sigui una perraca o el que sigui... i com que no podem fer desapareixer la Corona, ni les seves "joies" perquè la guillotina està prohibida, a tots aquests espècimens ens els hem d'imaginar CAGANT, llavors, de sobte, tot el seu pretés glamour se'n va al traste... I si no imagineu-vos la Isabel Preysler cagant, -ella que tenia tants quartos de bany- i se us acabarà la idea de ser una de les més elegants d'espanya... i encara més si us la imagineu cagant ferreros rochers i oferint-los als seus convidats, endreçadets en una piràmide...
Això segur que fa caure dels pedestals a tots aquests individus que es creuen superiors (Jordi Gonsáles inclós)...
Tot i que -entenguem-nos bé- jo adoro la Isabel, i ella és tan fina que segurament ja cagaria les dites boletes embolicades en paper daurat !!!!

dimecres, 25 d’agost de 2010

LE TEMPS DES GITANS d'Emir Kusturica



Com m'hauria agradat poder veure aquesta obra, em sembla una posada en escena magnífica... !  En fi, no es pot estar a tot arreu en tot moment...

dimarts, 24 d’agost de 2010

"YO CREO QUE NO SOY CONSCIENTE DE LA VERDADERA BELLEZA DE LAS COSAS" David dixit (21-08-10)

dilluns, 23 d’agost de 2010

Trenta-sis minuts


Creure en Déu tampoc serveix de res
Trenta sis minuts
Tres germans i dues germanes
Una senyora compra un tanc de joguina a un nen petit
a la botiga dels caramels
La noia que ven els caramels en té un a la boca
Té un caramel a la boca
i se’l passa d’un costat a l’altre llepant-lo amb cara de plaer
però el nen petit no vol caramels vol un tanc
La senyora li compra el tanc
i seuen a la cadira que hi ha al meu costat
Les meves germanes sí que volien caramels
els agraden els caramels
llepar-los una bona estona amb cara de plaer
El meu germà més gran no va tornar a aparèixer
El nen de la cadira del costat juga amb el tanc
segurament no ha vist mai cap tanc de debò
La senyora que deu ser la seva avia l’està cridant una vegada i una altra Penso en la meva avia a la que mai no vaig conèixer
Un noi entra al lavabo
És com jo
i deu ser més o menys de la meva edat
Pocs minuts després entra al seu darrera un home més gran
Llum verda
Un home gran que té la fesomia d’una dona vella entra al lavabo
No han passat ni tres minuts
Trenta-tres minuts
Llum verda
La senyora s’ha hagut d’aixecar a buscar al nen del tanc
que ara diu que vol volar
Passen dos homes amb pistoles
que miren la revista que tinc a les mans
Encerto ser una altra paraula de cinc lletres
ESTAR
Aquesta sí sé el que vol dir
Cada cop m’he de concentrar més en les paraules
Em costa
Suo però no fa calor
Suor fred
Trenta minuts mitja hora o falta poc
Senyors passatgers del vol tres-cents vint-i-dos amb destinació Londres
embarquin per la porta catorze
No hi he estat mai a Londres
No hi aniré a Londres
Una parella asseguts al meu davant no paren de morrejar-se
Es llepen
Ella el llepa a ell i ell la llepa a ella amb cara de plaer
Es com si tinguessin un caramel de la botiga
que es passen de la boca de l’un a la boca de l’altre
Una parella noi i noia joves deuen tenir la meva edat
Porten una motxilla com la meva i la del meu germà més gran
I segur que tampoc van a Londres
Perquè no s’han mogut en sentir la veu amplificada
No hi van
No hi aniran
El meu germà gran no hi va anar mai a Londres
Vint i cinc minuts
Arriba un taxi el veig a través del vidre de les portes de vidre
No en surt ningú.
Llum verda
El noi surt del lavabo
Llum verda
El nen del tanc li passa pel davant perseguit per la seva àvia
Sempre hi ha algú que persegueix a algú
El meu germà més gran
Mai va perseguir ningú
Mai va llepar ningú
Desprès surt l’home amb la fesomia de dona vella
fa cara de content
ESTAR content
Segur que li ha fet una mamada sense que ho veiessin els policies
Una llepada
Un caramel d’un costat a l’altre de la boca
Es bonica la sincronització
el ball de gent que persegueix a l’altra gent
el nen del tanc passa pel davant del noi del lavabo que passa pel davant de l’avia que passa pel davant de l’home de la mamada mentre els dos joves del meu davant no paren de llepar-se
Dansa popular brasilera una paraula de cinc lletres SAMBA
És bonica la sincronització
La parella de la motxilla no s’han adonat de res
perquè no paren de llepar-se
Llum verda
Quinze minuts ara catorze
Un forat de motllura metàl•lica comença a vomitar gent
que s’abraça a tota l’altra gent que estaven esperant amb cara de plaer
SAMBA Gent sense nom sense identitat que s’abracen
Uns minuts desprès comencen a apagar-se les llums verdes
Jo també sento que tinc ganes de vomitar
com la porta de la motllura metàl•lica em venen arcades
La mamada espermatozous que mai seran un nen perseguit per la seva àvia potser també li ha provocat arcades a l‘home amb fesomia de dona vella
El nen del tanc perseguit per l’àvia
està disparant als policies sense nom sense identitat
ESTAR disparant
El meu germà més gran es un bon nen
i segur que els seus pares se l’estimen
encara que el deixin amb l’àvia deu minuts
Deu minuts
Com deuen ser les arcades de policia
Segur que vomiten com tothom
Segur que també fan mamades
ESTAR Segur
No mengen caramels ni fan llepades mengen xiclets
De sobte s’aixequen el noi i la noia sense nom sense identitat
i el nen del tanc canvia el seu objectiu ara els dispara a ells
Riuen
Considerar paraula de set lletres la miro a les solucions MEDITAR
Mai l’havia sentit abans
Moltes de les paraules que surten mai les havia sentit abans i les busco a les solucions
Busco una solució i la trobo
Cinc minuts
El nen del tanc creu que és un joc divertit disparar amb un tanc
Perquè li van comprar un tanc
El meu germà més gran mai va tenir un tanc
Les meves germanes mai van tenir caramels per llepar
Ara l‘home amb fesomia de dona vella
s’asseu al meu davant
ESTAR amb cara de plaer
Està considerant un altre caramel per llepar
Considerar MEDITAR
El nen del tanc creu que és divertit el tanc
Però el tanc és petit
Més petit que el nen petit
Mai ha vist un tanc més gran
que el meu germà més gran
Llums verdes que s’encenen
Llums verdes que s’apaguen
SAMBA
Creu que és divertit
Setze quinze catorze
Considerar creure us farà lliures
Sense nom sense identitat
Creure no és la solució
Nou vuit set
MEDITAR creure en Déu tampoc serveix de res
Tampoc Déu és la solució
Quatre tres dos
Llum verda
Déu és mort i jo també.

(Fosc)

Jaume Belló-Maig 2007

divendres, 20 d’agost de 2010

CREC QUE HA ESTAT UN BON COMIAT !

"NO TE DETENGAS" - WALT WHITMAN (Fragment)

Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.

Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima,
nos enseña,
nos convierte en protagonistas
de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tu puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
"Emito mis alaridos por los techos de este mundo",
dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.

divendres, 13 d’agost de 2010

LA FELICITAT ÉS...?

Què és la Felicitat ?
Hi ha tanta gent que no sap definir-la, tanta gent que la defineixen com l'absència de pors o de dolors...
Què és per vosaltres la felicitat?
...
...
Probablement varia amb el pas del temps.
Per mí, avui (no sé si demà serà una altra cosa) la felicitat és compartir estones boniques i tranquil·les amb les persones que estimo.
La felicitat és arribar tard a dir "t'estimo" però fer-ho amb el cor obert... com quan arribes tard a l'andana de l'estació però estàs tranquil perquè ja saps que d'aquí poc arriba un altre tren i que tu no et quedaràs sense billet.

S'HAN ACABAT LES INDECISSIONS...

dimarts, 10 d’agost de 2010

INSECTOS MUERTOS - GRÀCIES MARTA !!!!

Adjunto aquí un tros de l'article de la Maruja Torres que va sortir al dominical del país del 08/08/2010

" (...)
Mosquitas y mosquitos los ha habido, los hay y los habrá, y causan un sufrimiento indecible en las personas de carácter sincero y fondo noble. En algunos casos, a estos especímenes aparentemente inofensivos los psiquiatras los llaman pasivos-reactivos. La voz popular tiene frases hechas que se les pueden aplicar: “Parece que nunca haya roto un plato” y “A Dios rogando y con el mazo dando”. “Aquest té cops amagats”, decimos en catalán.
Existe el insecto muerto (de cualquier sexo) que se cuelga de la vida de una como si fuera un corcho y que, cuando adivina cuál es tu flotador, lo pincha y espera a ver cómo te hundes. Esta es la clase de bicho más dañino, porque es el más miserable. No intenta hundirnos por autodefensa, que este sería solo un medio bicho, o un desinformado. Tampoco lo hace para divertirse, en cuyo caso estaríamos refiriéndonos a un, o una, capullo. Del mismo modo, el insecto muerto que nos desarbola para presumir de lo listo que es se coloca, al hacerlo, en evidencia. Pero el malo-malo, ese que nos da donde más nos duele y nos duele más porque no lo esperábamos, puede hacerlo por tres debilidades cardinales que me parecen muy significativas.
1- En primer lugar, la envidia y el deseo de ocupar el lugar del otro. Recuerden Eva al desnudo. Entre otras muchas cualidades, esa peli tuvo el mérito de institucionalizar el personaje del bicho pérfido pero talentoso que deliberadamente mata a quien se sienta en la silla que desea para sí.
2- En segundo lugar, el mero placer. Hay gente, ustedes lo saben también, que disfruta haciendo daño. Les enseñas una foto y lo primero que te dicen es que te tendrías que blanquear los dientes, o no, mejor cambiarte la dentadura entera. Si adelgazas, no te felicitan: fingen preocupación y te preguntan si tienes cáncer.
Hay que ponerse a salvo de insectos como esos, que parecen muertos y sin embargo pican y llevan veneno dentro.
3- Pero existe un tercer bicho todavía peor, porque a este aún se le notan menos las intenciones. El tercer bicho es aquel que solo cuando te ha pisado el cráneo siente que camina un poco más seguro. El camino en la vida de muchos hombres y no pocas mujeres de poco mérito se halla empedrado con los cráneos de personas que valían más. Cuando un mediocre hunde su bota en el cráneo de alguien muy superior a él (o ella; ya puestos, o ello), bien sea un colega, un compañero de trabajo, un amigo o un amante, su paso se vuelve más airoso. Lo malo de los anodinos y de quienes les aguantamos es que necesitan pisar a menudo, de lo contrario quedarían muy pronto al descubierto.
Esa gentuza nos hace sufrir, y no hablo solo al pedazo de torta que nos llevamos al despertar. A mí me hace daño que esas alimañas ayuden a consolidarse el sentimiento pútrido del que les hablaba al principio. Ver cómo muchos insectos muertos que han fastidiado a gente respetable se van de rositas: eso sí que es un espectáculo dantesco. "


Au a pensar si coneixem persones d'algun dels 3 tipus !

dilluns, 9 d’agost de 2010

COLDBIER


Barcelona, dues hores i deu minuts de la matinada del dissabte set d'Agost de dos-mil deu, després de sortir de la celebració de l'Aniversari de la Sandra i de donar un tomb en un bar infestat de gent... Estem de peu davant d'un museu nocturn, amb uns amics i unes amigues... decidint que volem fer amb la nostra nit, continuem caminant en la millor companyia, i descobreixo tantes coses... l'amistat de gent que no coneixia, que a barcelona s'hi està bé de nit, la felicitat més absoluta... i el "secreto de los Paquis", cosa que no és pot explicar si no s'ha vist, perquè deixaria de ser secreta. Només dir que, un altre cop, la ciutat em sorprén, m'enamora i em fa riure, i em torna a prevenir del consum de "coldbier" de dubtosa provinença, que no estigui comprada en un supermercat o en un bar. I és que el secreto de los paquis és ben bèstia, oi David ?

dimarts, 3 d’agost de 2010

ÈPOCA DE CANVIS

Enguany, ha estat un bon any per mi, estic content... fins i tot molt feliç si és que puc dir-ho així; però comença una època de canvis... Me n'adono que hi ha coses que han canviat en el meu entorn, però sobretot dintre meu... Ja no percebo les coses de la mateixa manera, tinc la sensació d'haver començat a tocar sostre (laboralement parlant), i sé que només els nous camins que segueixi a partir d'ara em procuraran emocions tan fortes com quan em vai començar a dedicar al món del teatre.
Ja m'he construït un nom dins d'aquest món, a base d'esforços, hores de dedicació i professionalitat (encara que hi hagi gent que no estiguin disposats a reconeixer-ho) I per això crec que em mereixo una recompensa que em prendre segurament en acabar l'estiu... Encara no puc dir res, perquè cal acabar de lligar coses, però si tot va bé... canviaran moltes coses a partir d'ara ! Excepte els meus amics i amigues de l'ànima.

dilluns, 2 d’agost de 2010

I ARA A OBRIR DE NOU EL CONSULTORI SEXOLÒGICO-SENTIMENTAL

On un haurà de ser el seu propi pacient !!!!

EL DOCTOR ALF TORNA DE VACANCES

Després d'un temps sense treure el cap per aquí, em torno a deixar veure per fer un comentari sobre el taller del Cap de Setmana de LA COMUNICATIVA CTO.
De nou, la sensació de participar en un taller de teatre (que de tant intents podríem dir que s'acosta a la teràpia) em fa descobrir noves coses sobre mi i sobre la gent que hi participa: descobrir, sobretot, que no estem sols i que de vegades la gent tenim cares que no ensenyem a tothom, però que formen part de nosaltres com els colors de l'arc de Sant Martí. Recomano a les persones valentes que, si algun cop poden, facin un d'aquests cursos teatrals, serveixen per enfrontar-se a un mateix... i com diu la Monserrateta acabes completament DESORDENAT, però la tasca de tornar a ordenar-se interiorment és summament gratificant. Gràcies Gus. Gràcies a totes i tots els que hi heu participat, per l'empatia, les paraules adequades, els personatges, les abraçades, els petons, els silencis necessaris...